sábado, 18 de diciembre de 2010

ESPORT A L'ESCOLA (CURS 1978-79)

Si no recorde mal deuen ser del curs 1978-79. Jo feia seté i vam fer uns enfrontaments esportius amb altres col·legis. Recorde que vam anar a diversos pobles dels voltants (Gata, Xàbia, Pedreguer i algun més), i sempre dissabte pel matí. Què bons eren aquells mestres que inclús quan no tocava es feien càrrec de nosaltres.
Teniem dos equips de futbol per edats, un de volei i un d'escacs. Vam gaudir de molt bons entrenadors, els mestres i vam aconseguir triomfs importants. Potser que les fotos estiguen fetes a Xàbia. Em diu Vicent Ferrer que són totes del mateix any . Per cert, les fotos són seues i teniu el seu permís per fer còpies. Gràcies Vicent.
(Per poder-les pujar al blog he reduït el seu pes. Si les voleu amb la màxima qualitat envieu-me un email i vos les faré arribar).
Equip de volei femení format per alumnes de huité.D'esquerre a dreta, davant: Pepita, Leonor, Marí,. Ana, Amparo i Isa. Darrere: María Rosa, Lola, Mariví, Encarna i Pepita.

Equip de futbol format per alumnes de seté i huité. D'esquerre a dreta, davant: Vicente Borrell, Toni, Francisco Cabrera, Juan Francisco, Juan Vicente i Diego. Segona fila: Vicente Soler, Mayans, Miguel Angel, Juan José, Luís i Andrés. Dalt: Emilio i Juan.
Equip de futbet format per alumnes de cinqué i sisé. D'esquerre a dreta, davant: Victor, David, Javier, José i Fernando. Darrere: José Miguel, Juan Vicente, Carlos, Juan i José Vicente.
Equip d'escacs . Davant, d'esquerre a dreta: Guillermo, Felipe i Vicent. Darrere: Juan Gabriel, Toni i Miguel Angel.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

viernes, 10 de diciembre de 2010

L'HEROI VICENTE VIDAL SOBA

Vicente Vidal Soba, fill de Jaime i Rosa, naix al Poble Nou de Benitatxell l'any 1887. Al 1912 ingressa com a soldat de reemplaç en el Regiment d'Infanteria Còrdova. Es destinat a Ceuta on participarà en la Guerra de Marroc, també anomenada d'Àfrica o Rift. Al 3 d'abril de 1914 participa en una encoberta formada per un tinent i dotze soldats més. Són sorpresos per un grup guerriller marroquí. Dels tretze homes, nou moren i els altres quatre tornen ferits al campament.

Vicente Vidal Soba amb la Creu Lloreada.

Amb motiu d'aquests fets on Vicente Vidal va demostrar la seua valentia a l'enfrontar-se a cinc enemics, dels que en va matar un i en va fer fugir els altres quatre, li van concedir la Creu Lloreada de San Fernando. Aquesta és una distinció que premia l'honor i valentia militars des que va ser aprovada en les Corts de Cadis a principis del S.XIX.

Creu de San Fernando propietat de Vicente Vidal.

"Diario Oficial" del 7 de març de 1916. Li es concedida la distinció.

Document pel que es concedida la distinció. Signada pel Rey Alfons XIII.

Allò que resulta més extraordinari és el fet que aquesta distinció fora concedida a un simple soldat, ja que sol estar reservada a militars en rang superior.

Més estrany és encara que en el nostre poble s'haja oblidat aquest fet, que res ens recorde que Vicente Vidal Soba, home de poble, humil i llaurador com son pare, quan va ser necessari va demostrar la seua valentia i va defensar la vida dels seus companys.

Aquest succés va ser publicat al mes d'abril de 1914 en diversos periòdics de l'època com una simple nota de l'atac marroquí a uns soldats.

Vicent poc després dels fets al 1914.

Dos anys després, el 29 d'abril de 1916, va ser l'entrega de la distinció de San Fernando. Serà el moment més emocionant per a Vicente Vidal Soba, el del reconeixement públic de la seua feta. Per a l'acte en qüestió es va convidar a tot el poble, però sols va acudir son pare. Cap veí més, cap familiar, cap amic, cap representant de l’ajuntament. La distància i les dificultats per viatjar en aquella època ho poden explicar i podríem excusar als pobleros i pobleres contemporanis de Vicent.

Acte de lliurament. Vicente Vidal al centre. A la seua dreta està son pare.

La notícia de l’acte de lliurament va ser publicada en diversos periòdics de tirada local i també nacional. En ells podem llegir una i altra vegada la relació dels fets motiu de la distinció, així com del lliurament de la Lloreada de San Fernando.

Al finalitzar l'acte de lliurament de la distinció de San Fernando, l’estat li va enviar un telegrama d'agraïment a l'ajuntament dirigit a tot el poble on es parlava de la valentia dels seus ciutadans personificada en Vicente Vidal.


Diverses publicacions posteriors han recordat a Vicente Vidal Soba. Des de les publicacions militars que recorden als seus herois fins a les dirigides als més menuts, en forma de còmic, per fer més agradable la lectura.

Revista "España en sus héroes" (nº 14)


"Compendio histórico del Regimiento de Córdoba"

Còmic sobre els fets de 1914 on participa Vicente Vidal.

Amb la pujada tron de Joan Carles I la família de Vicente Vidal va rebre la foto signada del Rei lluïnt la Creu de San Fernando. Seixanta anys després encara va ser reconeguda la seua feta per la institució reial.

Foto dels reis que va rebre Vicente Vidal

On està la carta? Per a què va servir? Quin reconeixement va tindre al seu poble?. Amb el temps Vicente Vidal Soba s’ha convertit en un estrany per a quasi tots els pobleros i pobleres.

Pot ser siga ja hora de reconéixer a aquest heroi poblero que ha segut distingit per totes les institucions, ja siguen militars, estatals i inclús reials. Però ja sabeu que allò de ser profeta en la teua terra és molt difícil.

El seu fill, Vicente Vidal, amb la foto que té de son pare a l'entrada de casa.


José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

viernes, 28 de mayo de 2010

LA CASERNA DE CARRABINERS A MORAIRA, PRINCIPIS DEL XX.

Els carrabiners eren un cos militar que es dedicava al control del contraban a les costes i la vigilància de fronteres. Les nostres costes sempre han estat un lloc idoni amb accessos difícils a la costa i l'abundància de menudes caletes, que van fer necessari que es dotara dels mitjos per impedir aquest tràfic de mercaderies. Ens trobem una costa plena de punts de vigilància que antigament estaven comunicats per sendes de muntanya que els carrabiners recorrien cada nit.
Les casernes centrals estaven als nuclis de població com Xàbia, Dénia o el Poble Nou de Benitatxell, però es completaven amb unes casernes d'entitat menor, però amb dotació permanent, com les de la Granadella o el Portitxol, i uns punts de vigilància com els que hi havia a la cala Llebeig.
Alguns d'aquells carrabiners van ser pobleros. Una mostra són les imatges de la caserna de Moraira on n'apareixen alguns. Les fotos són de la primera o segona dècada del s. XX, al voltant de 1910. (Imatges cedides per Toni Ferrer)


Davant, el xiquet de la dreta és el ti Paco Cervera; un poc més enrere, al cantó, està son pare amb la seua germana al braç; i a la mateixa altura, dos llocs més a l'esquerre, amb bigot i gorro, el besavi del Pego, Vicki.... Davant, a primera fila per l'esquerre, és el ti Pepe “Malia”(Amalia), iaio de la mestra Esther; al seu costat el ti Toni “l'Orellut” i, vestida de negre, la ti Dolores, mare de Joaquina.

Al centre assegut i amb una xiqueta al braç està el ti Blai, iaio dels Felips. La xiqueta deu ser Maria o la seua germana Isabel, mare de Teresa, Maria i Antonio “Felip”.

lunes, 17 de mayo de 2010

EL CONTE DEL LLOP I LA RABOSETA

Des de l'escola hem demanat, en diverses ocasions, la participació dels iaios i iaies de l'alumnat per què ens conten aquelles històries que els seus majors ja els havien contat quan ells eren menuts. Sempre han participat molt gustosament i l'experiència ha estat positiva. Aquest conte del llop i la raboseta el va contar María Gilabert, mare de la nostra companya Vicenta, en una d'aquestes sessions durant el curs 2007-2008.


Això eren una volta un llop i una raboseta. El llop vivia passant el Tossal Gros, ja en terme de Gata, i la raboseta vivia a l'ombria, baix de les penyetes, on ara diuen els Calistros. El llop baixava per terra Soler i la raboseta venia per l'Assegador i els dos s'ajuntaven a una caseta que deien del ti Pep Merda Pura. Allí l'home tenia una bacorera que apreciava molt, perquè sempre donava bacores per Sant Joan, com deu ser. El llop i la raboseta, coneixedors d'aquest fet, no deixaven passar l'ocasió i quan s'apropava la festa s'ajuntaven a menjar bacores.
Una nit es van trobar els dos a la bacorera i el llob va pujar dalt, mentre la rabosa, que estava més espavilada, esperava baix. De repent s'alça una tempesta de trons i llamps i la raboseta des de baix, quan llampava, li deia al llop:
- Ara enllumena- i el llop aprofitava i collia les bacores que podia i li les donava a la raboseta.
El ti Pep, que va sentir veus per fora, ràpidament es va adonar que estaven furtant-li les bacores. Va agafar un bon garrot que guardava per a aquestes ocasions i va eixir corrent cap a la bacorera. La rabosa en veure'l es va amagar darrere unes brosses i el ti Pep la va malprendre a garrotades amb el llop. La raboseta, quan llampava, repetia:
- No enllumenes tant, no enllumenes tant!-
Cada vegada que caia un llamp el ti Pep veia on estava el llop i garrotada que li soltava. La rabosa, que ja tenia les butxaques plenes de bacores, va fugir cap a l'ombria mentre que el llob se'n va anar esclafint-se els dits cap al Tossal Gros.
Va passar el temps, s'apropaven les festes de Nadal i el llop li va dir a la rabosa:
- Què mal estem raboseta! És quasi Nadal i a totes les cases fan bones olles, bunyols, de tot, i nosaltres no tenim res.
- Però, si vols, ara quan vinga la festa anirem a Gata, a casa del ti Pepe l'Om, - diu la raboseta- jo entraré per la xemeneia i tu aniràs al campanar i tocaràs les campanes per donar l'avís d'un incendi.
I així ho van fer. En arribar a Gata el llop es va dirigir al campanar i va començar a tocar a foc per què tots acudiren a sufocar-lo. Mentre la raboseta va entrar a casa del ti Pepe l'Om i va escarbar per la cuina, va obrir els calderos i va començar a menjar.
Els homes van arribar a l'església i, en veure que no hi havia foc i que havia segut un engany, van pujar al campanar i en trobar-se el llop allí van començar a bastonades amb ell. El pobre llop no va tindre més remei que fugir corrent. Després tornaren a les seues cases i la rabosa, que estava ben espavilada, es va omplir les butxaques de pilotes dolces i salades i va fugir cap a l'ombria.
El llop, abatut i cansat, després de la pallissa que havia rebut va seguir el camí de la rabosa, però baldat com estava, a penes podia caminar i anava dient:


"Raboseta altera, altera,
farta d'ous i caballera,
les pilotes del ti Pepe l'Om,
a la llomera."

Perquè li havien pegat prou i li feia mal el llom. Així va arribar el llop al poble sense haver provat les pilotes i repetint:

“Raboseta altera, altera,
farta d'ous i caballera,
les pilotes del ti Pepe l'Om,
a la llomera.”

I conte fora
que vaja en bona hora,
i conte dins
que piquen els teuladins.


martes, 11 de mayo de 2010

COMUNIONS ALS 50 I 60

És aquest un altre moment de la nostra vida que recordem sempre en part gràcies a les imatges que guardem a les nostres cases. Recorde una exposició de fotos de primera comunió que va fer l'A. Cultural Puig Llorença a l'Ajuntament fa uns anys. La participació de la gent va ser molt bona i vam omplir les parets de la sala.


Als 50 les celebracions es feien a casa. No sé qui és el xiquet de comunió, però enfront d'ell semblen Irene i el ti Llobell. Al seu costat els pares de Regina, Pura i Jesus Pascual Picazo, alcalde del Poble Nou de Benitatxell entre 1960 i 1966.

Per maig i juny molts pobleros i pobleres acudien a fer la temporada de l'arròs a la Ribera. Per aquest motiu Maria substituia a son pare en la comunió del seu germà Vicente. 1955.

Foto familiar de 1969-70. Comunió de Fina que està amb les seues germanes. Al fons la besàvia Anita, amb mocador, i al seu costat la iaia Magdalena. La del carret és Guada. La celebració també va ser a casa.

Primeries dels 50. El mestre Such, de comunió.

lunes, 3 de mayo de 2010

MOMENTS A LES FESTES DE LA ROSA, ANYS 50

Són unes fotos que estan datades en els dies de la festa i que representen certs moments en el seu transcurs. Els fotògrafs sempre han acudit a les festes. Per aquells anys era una de les poques oportunitats per quedar immortalitzats en una foto, doncs no abundaven les càmeres fotogràfiques particulars.



4 de maig de 1952. Al voltant de la taula fent-se un aperitiu.




3 de maig de 1954. Al carrer després dels actes del matí.





Primer de maig de 1960. Processó del diumenge de la Rosa. Rarament veurem ara a les dones amb mantellina durant aquesta processó.

domingo, 2 de mayo de 2010

SANT PANCRAÇ ALS ANYS 50 I 60

Si tinc una cosa clara és que, per poc material que tinga per pujar al bloc, quan arriba la festa de Sant Pancraç mai falta una imatge. Ací en teniu unes quantes dels primers anys.
La nit abans de la festa, en el descans del ball, els festers i festeres presentaven a l'alcalde i regidors de Sant Pancraç. L'alcalde establia les normes per a les disfresses de l'endemà.
El dia de la festa, després de missa major, les quadrilletes d'amics i amigues quedaven per preparar tot allò que necessitaven. La casa o la caseta d'algú d'ells era el lloc adequat per començar a provar-se els vestits. Era important un bon espill, però el més important era la reacció dels teus amics. Si esclataven en risses ho havies aconseguit. Si no era així tot tenia solució, el millor i més ràpid era fer-se dos gotets de vi per millorar la predisposició a la festa.


El dia de Sant Pancraç a una caseta dels Benitatxells on van anar a preparar la festa. De esquerre a dreta són Maria Milagros, Maria Canelo,Vicenta, Maria, Clemencita, Rubia, Pepita, Rosita i Milagros.


La nostra festa també eixia fora del poble. Sembla que disfressats com anaven van visitar Dénia. L'any dels pistolers té moltes fotos, en aquesta estan Toni Felip, Lluis el Barber, Colau i Ambrosio entre altres.


I de fora venien alguns teuladins que a la festa es van quedar. Aquest any les dones portaven barret. A la porta de les escoles Vicente Parra, Juan i Alejandro amb les seues dones.


Els cosins, Pepita, Pedro i Maria.


Unes amigues, Isabel, Maria i Leonor.


Pedro i Maria en la cavalcada amb el burro del ti Juanito.

LES FESTERES I FESTERS DE SANT PANCRAÇ (ANYS 50)

Des dels inicis d'aquesta festa hem tingut el costum de triar una corporació municipal que posava les lleis i les feia acomplir. El que no sabia és que en alguna ocasió, allà pels anys 50, també es va provar a triar un grup de festers i festeres de Sant Pancraç. Aquest any va ser festera Maria Canelo i l'acompanyava el fester Pep de Xima.



Maria a sa casa, actual Bar Parra.


Maria i Pepe a l'eixida de casa.



Maria acompanyada per Sebastià l'Hostal i Pepe Regina.


Maria acompanyada per Vicente l'Era.

sábado, 1 de mayo de 2010

MÉS DE SANT PANCRAÇ (ANYS 80)

Quasi amb tota seguretat la festa de Sant Pancraç ha estat el centre de gran part de les fotos que tenim per casa. Són moments per a recordar. Diuen els psiquiatres que tenim tendència a no oblidar els moments bons de la nostra vida i a fer-ho amb aquells que no ho són tant. D'aquests també hi han hagut, per què l'alcohol i la festa descontrolada té eixes coses.


Al C/ la Mar, Francisco, el Sastre, Ambrosio, Anitín, Pepe, Maria i Isabel entre altres.


Abans de la festa preparaven l'ambient amb un dinaret, en aquest cas al Masena. Després podia resultar qualsevol de les imatges de més avall.




El grupet després del dinar i alguns més.


Maruira, Juan, Miguel Angel, Toni i Juan Bautista en una altra ocasió.




jueves, 22 de abril de 2010

XIQUES I XICS

No és nou que arribada una certa edat, abans igual que ara, les quadrilles d'amigues busquen les quadrilles d'amics i al revés. Els grups de jocs de la infància donen pas als grups mixtes. Aquestes imatges són de principi dels anys 60.


Davant estan Maria i Luís del Barber; drets estan Trini, Antonio (Oreja), Pepita, el Rubio, Anitín, Borrell, Teresita i Pepe Regina.



Davant són Pepe, Sebastià i Juan; darrere estan Marina, Trini i la seua cosina Trini, Anitín, Teresita, Pepita i Maria.


Davant estan la Bessona, Luís del Barber i Trini; darrere estan Maria i Pepe el Moliner.