L'HEROI VICENTE VIDAL SOBA

Vicente Vidal Soba, fill de Jaime i Rosa, naix al Poble Nou de Benitatxell l'any 1887. Al 1912 ingressa com a soldat de reemplaç en el Regiment d'Infanteria Còrdova. Es destinat a Ceuta on participarà en la Guerra de Marroc, també anomenada d'Àfrica o Rift. Al 3 d'abril de 1914 participa en una encoberta formada per un tinent i dotze soldats més. Són sorpresos per un grup guerriller marroquí. Dels tretze homes, nou moren i els altres quatre tornen ferits al campament.

Vicente Vidal Soba amb la Creu Lloreada.

Amb motiu d'aquests fets on Vicente Vidal va demostrar la seua valentia a l'enfrontar-se a cinc enemics, dels que en va matar un i en va fer fugir els altres quatre, li van concedir la Creu Lloreada de San Fernando. Aquesta és una distinció que premia l'honor i valentia militars des que va ser aprovada en les Corts de Cadis a principis del S.XIX.

Creu de San Fernando propietat de Vicente Vidal.

"Diario Oficial" del 7 de març de 1916. Li es concedida la distinció.

Document pel que es concedida la distinció. Signada pel Rey Alfons XIII.

Allò que resulta més extraordinari és el fet que aquesta distinció fora concedida a un simple soldat, ja que sol estar reservada a militars en rang superior.

Més estrany és encara que en el nostre poble s'haja oblidat aquest fet, que res ens recorde que Vicente Vidal Soba, home de poble, humil i llaurador com son pare, quan va ser necessari va demostrar la seua valentia i va defensar la vida dels seus companys.

Aquest succés va ser publicat al mes d'abril de 1914 en diversos periòdics de l'època com una simple nota de l'atac marroquí a uns soldats.

Vicent poc després dels fets al 1914.

Dos anys després, el 29 d'abril de 1916, va ser l'entrega de la distinció de San Fernando. Serà el moment més emocionant per a Vicente Vidal Soba, el del reconeixement públic de la seua feta. Per a l'acte en qüestió es va convidar a tot el poble, però sols va acudir son pare. Cap veí més, cap familiar, cap amic, cap representant de l’ajuntament. La distància i les dificultats per viatjar en aquella època ho poden explicar i podríem excusar als pobleros i pobleres contemporanis de Vicent.

Acte de lliurament. Vicente Vidal al centre. A la seua dreta està son pare.

La notícia de l’acte de lliurament va ser publicada en diversos periòdics de tirada local i també nacional. En ells podem llegir una i altra vegada la relació dels fets motiu de la distinció, així com del lliurament de la Lloreada de San Fernando.

Al finalitzar l'acte de lliurament de la distinció de San Fernando, l’estat li va enviar un telegrama d'agraïment a l'ajuntament dirigit a tot el poble on es parlava de la valentia dels seus ciutadans personificada en Vicente Vidal.


Diverses publicacions posteriors han recordat a Vicente Vidal Soba. Des de les publicacions militars que recorden als seus herois fins a les dirigides als més menuts, en forma de còmic, per fer més agradable la lectura.

Revista "España en sus héroes" (nº 14)


"Compendio histórico del Regimiento de Córdoba"

Còmic sobre els fets de 1914 on participa Vicente Vidal.
Amb la pujada tron de Joan Carles I la família de Vicente Vidal va rebre la foto signada del Rei lluïnt la Creu de San Fernando. Seixanta anys després encara va ser reconeguda la seua feta per la institució reial.

Foto dels reis que va rebre Vicente Vidal

On està la carta? Per a què va servir? Quin reconeixement va tindre al seu poble?. Amb el temps Vicente Vidal Soba s’ha convertit en un estrany per a quasi tots els pobleros i pobleres.

Pot ser siga ja hora de reconéixer a aquest heroi poblero que ha segut distingit per totes les institucions, ja siguen militars, estatals i inclús reials. Però ja sabeu que allò de ser profeta en la teua terra és molt difícil.

El seu fill, Vicente Vidal, amb la foto que té de son pare a l'entrada de casa.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LA CASERNA DE CARRABINERS A MORAIRA, PRINCIPIS DEL XX.

Els carrabiners eren un cos militar que es dedicava al control del contraban a les costes i la vigilància de fronteres. Les nostres costes sempre han estat un lloc idoni amb accessos difícils a la costa i l'abundància de menudes caletes, que van fer necessari que es dotara dels mitjos per impedir aquest tràfic de mercaderies. Ens trobem una costa plena de punts de vigilància que antigament estaven comunicats per sendes de muntanya que els carrabiners recorrien cada nit.
Les casernes centrals estaven als nuclis de població com Xàbia, Dénia o el Poble Nou de Benitatxell, però es completaven amb unes casernes d'entitat menor, però amb dotació permanent, com les de la Granadella o el Portitxol, i uns punts de vigilància com els que hi havia a la cala Llebeig.
Alguns d'aquells carrabiners van ser pobleros. Una mostra són les imatges de la caserna de Moraira on n'apareixen alguns. Les fotos són de la primera o segona dècada del s. XX, al voltant de 1910. (Imatges cedides per Toni Ferrer)


Davant, el xiquet de la dreta és el ti Paco Cervera; un poc més enrere, al cantó, està son pare amb la seua germana al braç; i a la mateixa altura, dos llocs més a l'esquerre, amb bigot i gorro, el besavi del Pego, Vicki.... Davant, a primera fila per l'esquerre, és el ti Pepe “Malia”(Amalia), iaio de la mestra Esther; al seu costat el ti Toni “l'Orellut” i, vestida de negre, la ti Dolores, mare de Joaquina.

Al centre assegut i amb una xiqueta al braç està el ti Blai, iaio dels Felips. La xiqueta deu ser Maria o la seua germana Isabel, mare de Teresa, Maria i Antonio “Felip”.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

FOTOS DE MORAIRA I LES SEUES PLATGES

Primer una foto de la platja del Portet de principis del segle XX. Som molts els pobleros que hem anat i anem a les platges del poble vei. Aquesta imatge me la va deixar Toni Ferrer (Claudio).
Si voleu podeu visitar la següent direcció amb més de 40 fotos antigues de Moraira, http://www.moraira.org/galerias/thumbnails.php?album=3 , val la pena.



Em diu Toni que pertany a una família de rics que estiuejava a Moraira. Es pot reconéixer la platja pel contorn de les roques, però resulta difícil doncs no hi havia cap construcció. La dona amb la criatura al braç és germana de la besàvia de Toni.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

ELS CAMINS VEÏNALS A LA PREMSA DE FINALS DEL XIX I PRINCIPIS DEL XX.

A finals del XIX la manca d'una xarxa de vies de comunicació terrestre a la Marina Alta era evident. Entre els camins que es feien necessaris estava el que més tard va unir Dénia amb el Pla de Teulada, i que passava per Xàbia i el Poble Nou de Benitatxell.

“El Dianense” nº 16 (14-10-1888). En l'article “Denia y su distrito”
Fa una reflexió sobre la necessitat d'obrir alguns camins veïnals a la Marina per tal de comunicar Dénia amb els pobles del seu distrit: amb Xàbia i el Poble Nou per una banda ; amb Xaló, Lliber, Parcent i Alcanalí, per un altra; i també amb Orba i la Rectoria.



“El Centinela” (30-10-1903). En l'article “Caminos vecinales. Teulada a Denia”.
Ens parla d'una reunió el 27-09-1903 a Xàbia de pobles de la Marina. Dona dades sobre el camí en projecte que unirà Dénia amb el Pla de Teulada i dels beneficis que aquest fet reportarà als veins. Fa un repartiment dels metres que cada poble haurà de construir, al Poble Nou col·laborarà amb 1.750 metres del total del camí. Per acabar, compara les distàncies actuals amb aquelles que resultaran una vegada obert el camí. Si ho llegiu veureu que realment era necessari.



“Heraldo de Denia” nº 110 (14-06-1905). A l'apartat de “Noticias”.
En aquest article presenten una relació de la previsió de despeses en la construcció d'alguns camins veïnals a la província d'Alacant. Per al nostre camí en concret estan pressupostades 60.000 pts per als 12 Km entre el Pla de Teulada i Xàbia pel Poble Nou de Benitatxell, i 70.000 pts per als 10 km entre Xàbia i Dénia.



“El Liberal” nº 155 (1892). En “Crónica local y general”.
Una necessitat, també relacionada amb la manca de comunicació entre els pobles, era dotar de correu a cavall entre els pobles de la comarca. Parla de la creació d'un lloc de vianant entre Xàbia i el Poble Nou de Benitatxell, amb un sou de 150 pts.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LA LLIGA ANTICACIQUIL EN LA PREMSA DE 1916-1917

En aquesta tercera entrega sobre la premsa històrica al Poble Nou de Benitatxell faig un seguiment dels fets que ocorregueren al poble entre 1916 i 1917. La creació de les lligues anticacics baix la tutela de Romualdo Catalá va tindre bastants seguidors al poble. La situació va desembocar en l'embarg de bens, l'actuació de la Guardia Civil i l'empresonament de set veïns del poble.
Com diu el llibre “La premsa a la Marina Alta: 1840-1990.”(T. Ballester. A.Espinós i F. Moreno),“EL PUEBLO ESPAÑOL” era una publicació d'idees anticaciquistes. Encara que el seu director era el xabienc Romualdo Catalá Guarner, la publicació es feia a Madrid. Romualdo va ser responsable directe de la creació de la “Lliga Anticaciquil” de les Marines. Polemitza amb el setmanari “LA REGIÓN” d'Alacant, de caire més liberal, i en especial amb el seu corresponsal a Xàbia, que signava amb el pseudònim de “Ratolí”.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 6 (20/02/1916). Titol: “El anticaciquismo en acción”.
El diumenge 13 de febrer de 1916, a les once del matí, es va fer el primer mitin de propaganda anticaciquista a càrrec d' En Romualdo Català. Romualdo va demanar permís per fer el mitin al carrer, però l'alcalde (Francisco Pastor Bolufer) no el va deixar. Davant la negativa del cap de la corporació van acordar fer-lo al camp. Va presidir l'acte el poblero anticaciquista En Gaspar Pastor (alcalde entre 1892-94). Van parlar el Sr. Gutiérrez i l'anomenat Romualdo, i van demanar a la gent que no votara els candidats proposats pel cacic.
Després de l'acte van dinar a casa de Gaspar Pastor i van ser atesos per la seua dona i filles.


“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 35 (05/11/1916). A l'apartat “Ecos de provincias”
Parla del repartiment dels consums, que posa de manifest la dolenta administració municipal. Sembla que els pagaments són arbitraris, i a aquell que no pot pagar, li embarguen els bens i els subhasten.


“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 38 (26/11/1916). Titol: “Benitachell”
Com que no s'han pagat els consums, han embargat màquines de cosir i altres objectes que han portat a Calp. Culpa als cacics del que està passant.


“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 42 (24/12/1916). Titol: “Benitachell”
Segur que les festes de Nadal de 1916 van tindre poc de pacífiques. Ens conta l'article que l'agent recaudador va arribar al poble, escoltat per la Guardia Civil, amb el fi de fer efectiu el cobrament. Les dones es van agrupar i els guàrdies les van separar a culatades amb els Maussers. Alguna de les dones, no sols del poble, sino també de Xàbia, va ixir malparada en els enfrontaments. Els contraris al caciquisme culpen als cacics de posar uns pagaments més elevats als seus enemics polítics, i demanen a les autoritats militars que actuen d'una manera més correcta.


“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 45 (14/01/1917). Titol: “Lo de Benitachell”
Ens parla d'una carta que han rebut del seu amic En Joaquín Ruiz Giménez, ministre de la Gobernació, on diu que els detesos al Poble Nou de Benitatxell havien estat entregats al Capità Jutge insrtructor dels fets per agresions a la Guardia Civil.


“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 57 (08/04/1917). A l'apartat “Ecos de provincias”. Signa “Uno de tantos”.
Conta que els cacics del poble van veure, en l'accident amb la Guardia Civil, la possibilitat de desfer-se de la Junta de la Lliga Anticaciquil. Així anava l'alguacil senyalant els seus domicilis i el cap de la Benemèrita procedia a la seua detenció. Estigueren 6 dies detesos ací i després 45 dies més a Alacant, fins que els soltaren, declarant-los innocents dels fets imputats. El 24 de març de 1917 foren alliberats.
L'article fa una relació d'aquells “màrtirs”: Jerónimo Monfort, Bautista Colomer, Vicente Catalá, Pascual García, Gabriel Beltrán, Sebastián Ferrer y Ramón Saijó?.


“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 59 (22/04/1917). Titol: “Benitachell”. Signa: “Un adorador de la verdad”. (falta una part)
Una vegada fora de la presor es diu que ha segut gràcies a un rector, però els de la Lliga pensen que es cosa de Romualdo i els seus amics de València, Alacant i Madrid. Quan fa referència als conservadors els anomena “Uñas Largas” i “Gorraferro”. Els acusa de voler mantenir en presó als anticaciquistes del poble.


“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 61 (06/05/1917). A l'apartat “Ecos de provincias”, “Benitachell”. Signa: “Los libertados”.
Fa referència a un article publicat a “El Ratolín”, escrita per “Uñas Largas”. Defén a Romualdo com la persona que ha fet possible el seu alliberament, aporta la transcripció d'unes cartes que ho demostren. Tracta als cacics de mentirosos. De moment no he pogut trobar l'article de “El Ratolín”, segur que ens donaria un punt de vista diferent, al temps que interessant.


“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 62 (13/05/1917). A l'apartat “Ecos de provincias”, “Benitachell”. Signa: “Uno de Tantos”.
Torna a referir-se a la publicació de “El Ratolín”. Sembla que diu que un rector ha estat el responsable del seu alliberament. Conta l'autor que açò és fals, que el rector de qui parlen va saber que un dels empresonats era familiar seu i va anar a veure'l, però no va poder fer res. A “El Ratolín” sembla que els cacics diuen que són ells els que han fet possible l'alliberament dels set homes, però l'autor els tracta de mentirosos.


“LA REGIÓN” nº12 (14/07/1917). Títol: “La farsa anticaciquil de los Catalás”
Aquest és un periòdic lliberal, que com he dit, rivalitza amb “El Pueblo Español”. Encara que no parla del poble, pense que és un bon complement per entendre la situació política del moment. Ens diu que no hi ha un problema de cacics a la nostra comarca. Acusa a la Lliga de voler crear cacics.