Durant els primers anys de la EPA (Educació de Persones Adultes) al Poble Nou de Benitatxell, els alumnes i les alumnes eren d'una edat que estava entre els 18 i els quasi 60 anys. Gent amb ganes de fer coses i que tenien amb el graduat el motiu per eixir de casa i disfrutar al temps que aprenien. Sense cap dubte van ser el millor alumnat que pot tindre un mestre, i encara que estiga lleig dir-ho, trobe que vaig aprendre jo més d'ells que ells de mi.
Va sorgir com un exercici d'expressió oral i després escrit la idea que l'alumnat contara històries que havien passat al poble, acudits, contes... que gravàvem i després treballàvem.
Un d'aquests contes és el que ens va contar Vicent “el Correu”, i que li l'havia contat el ti Pedrós quan ell era menut.
EL CONTE DE L'HOME QUE NO VA FER CAS A SON PARE.
Vivia, no sé si al Poble Nou o a algun poble dels voltants, un matrimoni que feia prou temps que s'havien casat. Els anys passaven i la parella no engendrava cap fill. Els dos estaven preocupats per la situació, però a l'home venien al cap les sàvies paraules de son pare: “si alguna vegada et cases i no pots tindre fills, no n'adoptes cap; si tens un secret que no vols que ningú conega, no li ho digues a la teua dona; i no plantes mai arbres que no donen fruït”.
El consell de son pare era com una sentència que no el deixava dormir. La dona, davant la impossibilitat de tenir descendència, marejava al seu marit amb la idea d'adoptar un xiquet, però l'home no es podia traure del cap les paraules de son pare.
Van passar els anys i a la fi l'home es va donar als desitjos de la seua dona i van adoptar un xiquet. Com és normal, va ser una alegria per a la casa. Els pares el van educar i cuidar com si fora sang seua o encara millor. El xiquet es va fer gran i el pare va donar gràcies de no haver fet cas a son pare.
Uns anys més tard a la dona se li va ocórrer la idea de plantar uns xops al camí d'accés a la casa. A l'home li acudiren a la memòria les paraules de son pare: “no plantes arbres que no donen fruït”. Encara que es va oposar en un principi, la insistència diària i el fet d'haver contrariat les paraules de son pare amb el cas de l'adopció, situació que li havia reportat grans alegries, el van fer claudicar. Va plantar els xops i en pocs anys es van fer ben grans i bonics. Eren l'admiració de veïns i amics.
L'home vivia satisfet i recordava les paraules de son pare: “si alguna vegada et cases i no pots tindre fills, no n'adoptes cap; si tens un secret que no vols que ningú conega, no li ho digues a la teua dona; i no plantes mai arbres que no donen fruït”. Semblava que son pare havia errat amb les seues ensenyances, però no podia ser així, no podia estar equivocat en tot.
Com que encara mai havia contat un secret a la seua dona que fora tan important com per que no el coneguera ningú, va decidir posar en pràctica aquest engany. Va anar a ca el sabater i li va contar el que li passava. Quan ja l'havia informat, va demanar el sabater que s'amagara a la muntanya durant uns dies, a canvi ell li pagaria el jornal com si estiguera treballant. El sabater com no estava casat i no tenia ningú al seu càrrec, va acceptar amb gust la proposta. De bon matí, sense que ningú el veies, va partir del poble.
Van passar uns quants dies i la gent va començar a preguntar pel sabater. Ningú sabia res. Tot eren suposicions sobre si havia anat de viatge, si estava malalt, si havia trobat una dona i havia anat a casar-se, i algunes més que es podeu imaginar.
L'home ja tenia el que volia, la situació li permetia continuar amb l'engany. Va cridar a la dona tot preocupat: “He de contar-te un secret, no puc amagar-ho més.” La dona es va espantar i li va demanar que li ho contara, però ell li va assegurar:
- Mira, si algú s'assabenta d'açò, en costarà la vida.
- No patisques, ningú sabrà el teu secret – va afirmar la dona.
- Veurás, l'altre dia vaig discutir amb el sabater i en la brega li vaig pegar un mal colp i el vaig matar.
La dona no podia creure el que havia sentit, però va jurat no dir res a ningú i a més el va perdonar, havia segut un accident.
La mentida estava en marxa i ell sols havia de deixar passar el temps. Les dones parlaven, els homes parlaven i ningú sabia res del sabater. La dona anava posant-se nerviosa, l'home cada vegada més satisfet per què son pare no havia encertat, podia confiar en la dona.
Què errat estava!, la dona no es va poder aguantar i va anar a casa la germana a desfogar-se:
Germana meua, quin disgust més gran que tinc.
- Què et passa que vens així?
- Tinc un secret molt gran que no puc contar a ningú.
- Conta, conta... i no tingues por, que posarem remei -insistia la germana.
- T`ho conte si em promets no dir-ho a ningú.
- Tranquil·la que no ho contaré mai -va assegurar la germana.
- El sabater, el sabater... el meu home va matar al sabater.
La germana va guardar el secret fins que el seu marit va arribar a casa. La preocupació per la notícia era tan gran que no va tindre més remei. El mateix li va passar al marit amb el seu germà, i a aquest amb la seua dona, i també amb la veïna. El cas és que en uns pocs dies tots sabien que havia passat amb el sabater.
Sense saber com i com no, la notícia va arribar al justícia del poble i el nostre innocent veí va ser empresonat, jutjat i condemnat a morir penjat en temps rècord.
Com no tenien res per fer el cadafal per a executar-lo, a algú se li va ocórrer la idea d'utilitzar els xops que la família tenia al camí que anava a sa casa, clar eren uns arbres que no donaven fruït, per tant eren els més apropiats. Així que van tallar els xops i van preparar el patíbul.
L'altre problema era trobar a algú que es fera càrrec de l'execució. El fill, pensant que el fet de son pare anava a perjudicar-lo prou al llarg de la seua vida, i com que ja no hi havia solució, va decidir presentar-se voluntari com botxí de son pare. Buscava amb açò el perdó de la comunitat.
Així és que el dia assenyalat per a l'execució el van portar al sequer de sa casa, el van pujar al patíbul fet amb els seus xops i el seu fill va procedir a posar-li la corda al coll.
Son pare tenia raó!, tots els consells als que no havia fet cas quasi li costen la vida. Va pegar un fort crit i va relatar als presents la veritat de tot el que havia passat. Tots el miraven incrèduls, però quan va afirmar que el sabater estava a la muntanya, a la caseta que utilitzàvem quan anaven a caçar, i van comprovar que era veritat, el van soltar.
No sabem que va passar després, però segur que en aquell poble els fills fan cas a les advertències dels seus majors.
.JPG)
