UNA VISIÓ SOBRE ELS COGNOMS DEL POBLE NOU DE BENITATXELL ( 1 ) Per Francesc Buïgues Bolufer

A finals de l'estiu vaig coincidir amb Francesc Buïgues Bolufer, una persona apassionada per la nostra història i tradicions. Francesc em va estar parlant d'uns articles que havia preparat per a una revista que es feia a l'escola i en la que ell havia participat. Alguns d'aquests articles no van arribar a vorer la llum i ara, després de molt de temps, Francesc ha recuperat i ha completat amb nova informació aquest article sobre els cognoms del Poble Nou de Benitatxell que es presentarà en tres entregues. Ací teniu la primera part, espere que gaudiu de la seua lectura. 

                                                                          Fotografia de Vicent Ferrer

UNA VISIÓ SOBRE ELS COGNOMS DEL POBLE NOU DE BENITATXELL ( 1 )

Francesc Buïgues Bolufer

L'any 1983 es va publicar una revisteta des de l'escola titulada “Poble Nou”, amb articles i escrits dels xiquets, però també d'aquells adults que volgueren participar, com va ser el meu cas. Isqueren cinc exemplars de gener a maig i va tindre prou acceptació al poble, però la primera autoritat municipal d'aleshores va intervindre i no se'n publicaren més. Vaig preparar quatre escrits per publicar a la revisteta que tractaven sobre: la necessitat de normalitzar la toponímia local, la batalla d'Almansa, els cognoms del nostre poble i el significat dels cognoms més estesos. Se'n varen publicar, crec recordar, que dos, però els altres dos ja no isqueren. Un d'ells el vaig preparar quan vaig vindre de vacances al poble, el mes de juny de 1983 i es va quedar en el calaix. Era un estudi de tots els cognoms del nostre poble que aleshores hi havia al cementeri, estudi que ara el torne a reprendre i complete per a aquells a qui puga interessar.

Abans, però, es fa necessari parlar dels cognoms, dels llinatges i dels escuts, aquests últims tan de moda fa uns anys als centres comercials. Els cognoms apareixen als segles XIII i XIV, abans només existia el nom personal i prou, de manera que si hi havia alguna confusió, s’afegia al nom personal el lloc de procedència o un malnom (apodo en castellà). Molts valencians tenen cognoms de poblacions d'on vingueren els seus avantpassats (Balaguer, Cervera, Almenar, Cardona, Ripoll, ...) El cognom, en moltes altres ocasions, és un antic malnom fixat i transmés de manera regular de pares a fills. En la cultura occidental sovint s’ha usat un sol cognom que més que un cognom personal, és considerat el cognom de la família. Els dos cognoms personals s’usen a l'Estat Espanyol, Portugal i llatinoamèrica. Al País Valencià la tradició també era d’usar un cognom fins que la Llei del Registre Civil de l’any 1870 ja n’aconsellava dos, i açò va anar generalitzant-se a finals del segle XIX. Malgrat això, els registres parroquials, molt abans dels registres civils, ja inscrivien a les persones amb els dos cognoms i això es feia perquè aquests es repetien molt en un mateix lloc, circumstància que s’ha donat molt al Poble Nou de Benitatxell, Teulada, Xàbia i moltes poblacions valencianes. De la pèrdua de cognoms, cal dir que s’ha produït sempre per què el primer cognom de les dones desapareix a la tercera generació i també hem de considerar els matrimonis que moren sense fills. D’altra banda, la immigració massiva que s’ha produït a la segona meitat del segle XX i al segle XXI, ha fet que entraren al País Valencià i a la nostra comarca de la Marina Alta molts cognoms, primer castellans i ara d’altres procedències. Això el que fa es reduir i minoritzar el conjunt de cognoms valencians. Al Poble Nou de Benitatxell, per les dades que disposem, els nadius encara som aproximadament una tercera part de la població i molts conservem la consciència del parentiu, però aquesta es perd quan aquestos lligams son llunyans, i això passa normalment a partir de la quarta generació dels besavis.

Els llinatges partixen d’una família on els seus descendents, per línia paterna, van transmetent i conservant el seu cognom. En els arbres genealògics es veuen clarament els llinatges.

Parlar dels escuts pot resultar apassionant però els investigadors han conclòs que corresponen a un nombre reduït de llinatges, tot i que per motius comercials s’ha abusat d’aquest tema i generalment s’ha faltat molt als criteris científics. En els orígens, cal anar al segle XII i a l’Europa Occidental, moment en el qual començaren a usar-se escuts d’armes per part dels cavallers en el camp de batalla. Els senyals individuals es feren hereditaris i el seu ús es va generalitzar al segle XIII, no només entre la noblesa sinó també entre els eclesiàstics, burgesos i, amb els anys, fins i tot entre llauradors benestants. Però els escuts no son propis d’un cognom, sinó d’un llinatge familiar, amb la qual cosa son d’una família que duia eixe cognom en una època determinada. El llinatge d’un cognom pot o no tindre escut, i també pot haver més d’un llinatge d’un mateix cognom amb més d’un escut. Usar un escut familiar perquè el tenia una família amb el mateix cognom que ú és, si no es demostra que tinguem un parentesc, una apropiació.

Les persones tenim dos cognoms associats al nom propi, però la realitat és que junt a eixos dos n’hi ha sis més que mereixen la mateixa consideració. Estem parlant dels huit cognoms que per igual ens donen la consanguinitat: els quatre dels iaios paterns i els quatre dels iaios materns. La consanguinitat d’una persona amb els seus ascendents és del 50% per a la mare i 50% per al pare; del 25% per cadascun dels quatre iaios que hem tingut i, si volem continuar, del 12’5% per als huit besavis i del 6’25% per als 16 rebesavis, que son la cinquena generació que ens ha precedit. Per això, anar més enllà dels nostres iaios resulta aclaridor, però l’ascendència es multiplica molt si l’arbre genealògic resultant el desenvolupem amb totes les seues branques.

L'any 1983 vaig registrar els dos cognoms de cada persona que apareixia a les làpides del nostre cementeri. Es tractava de comprovar la quantitat de cognoms que hi havia al poble i la seua difusió entre la població que havia nascut sobretot entre els anys 1880 i 1925, atés que l'esperança de vida de gran part del segle XX no era l'actual. També calia considerar que al cementeri es va generalitzar el soterrar en nínxols a les darreries dels anys 40 i inicis dels 50 del segle passat ja que, fins aleshores, se soterraven al terra majoritàriament tot i que també se'n posaven en nínxols. Una variable menor era la de les persones de fora soterrades ací.

El cementeri fins la dècada de 1970 comptava amb la part vella gran, sense el carrer estret que hi ha a l'esquerra, el qual es va construir a finals de la dècada dels setanta del segle XX. La part nova crec recordar es va construir a finals dels anys 90 del segle passat. De la part vella gran sense el carrer estret de l'esquerra, les zones més antigues són: entrant a la dreta, la banda que dona a la carretera; tot i que ha tingut importants modificacions i, sobretot, la façana del fons si mirem cap al Tossal Gros. Després es varen completar la banda dreta que dona a la zona nova, la banda esquerra i el carrer estret de l'esquerra, per aquest ordre. Aquesta informació és part de l'evolució històrica que ha tingut el nostre poble. Només hem de comparar l'edifici actual amb el que s'acaba de descriure, tot i que la part vella experimenta també canvis constants en els seus nínxols.

El Poble Nou de Benitatxell, 15 de setembre de 2024.

BIBLIOGRAFIA

-Carta de poblament del Poble Nou de Benitatxell. Enric Guinot i Miquel Almenara. 2008.

-Diccionari Català, Valencià, Balear. 10 Volums. Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll. 1926-1962.

-El Poble Nou de Benitatxell 1925-1975. Josep Cano Torres. 2015.

-Jávea, un paraiso escondida. Ramón Llidó. 1968.

-Revista Temps de Franja, núm. 6. Abril 2001.

-Revista Vilaweb. Entrevista al professor Gabriel Bibiloni. 28-07-2022.