LA PESQUERA D'AMBROSIO.

Ambrosio va heretar la pesquera de La Branca de son pare i la va utilitzar fins fa pocs anys, al 1997 ens asseguren en el llibre “NITS I PEIXOS A LES PESQUERES DE CINGLE”*. Les fotos que apareixen en aquesta entrada són anteriors, de quan Ambrosio anava encara a pescar-hi. Les més velles, en blanc i negre, li les va fer el seu cunyat Vicente allà pels anys 70; les de color són del seu fill Antonio, de finals dels 80. Algunes d'aquestes imatges ja van ser publicades en l'estudi sobre les pesqueres abans indicat, que per desgràcia és quasi impossible trobar, doncs està exhaurit. Supose que no estaria mal aconsellar als autors i als organismes públics pertinents que es plantejaren fer un altra edició d'aquesta joia.
Us convide a fer el camí a la pesquera.

Prop del terme del Poble Nou de Benitatxell, però ja dins del terme de Xàbia ens trobem amb la Cova de les Figueres, punt de referència marinera. Quan els pescadors de Xàbia arribaven a la seua altura allò indicava que ja giraven cap a Moraira i era el moment de començar a calar. A nosaltres, en canvi, ens dirà que estem prop del Barranc del Llibrell, per on ens aproparem al penya-segat que ens durà a La Branca. El barranc rep aquest nom per una bassa de poc més d'un metre de diàmetre que hi ha en la seua part final i que, com em conta Ambrosio, sempre està plena d'aigua. Era ací on s'aprovisionaven de l'aigua que necessitaven.

Cova de les Figueres, al terme de Xàbia.

Ambrosio, fa anys, al Llibrell.

Foto més recent del Llibrell, també amb aigua.

Arribats al penya-segat, un pinet marca el lloc on s'inicia en descens. Primer hi ha una senda molt empinada de terra solta i en la que Ambrosio s'ajudava d'unes cordes. Passat el pinet el desnivell es feia major i per salvar-lo utilitzava unes escales fetes de fusta. Tots sabeu que una fusta de pi vora mar es pot convertir en un material molt segur.

Inici del descens. Baix el pinet de referència.

Passem el pinet i continuem la baixada.

Ara per les escales de pi. El pinet es veu dalt.


Un altre detall de les escales.

La baixada de les escales des de dalt.

Una vegada havia baixat uns quants metres era l'hora de desplaçar-se quasi en horitzontal per buscar la seua pesquera. En aquest trajecte s'ajudava, de nou, de les cordes. Era un moment d'alt risc, una caiguda podia suposar una desgràcia important, doncs l'altura era considerable i res el frenava fins arribar a les roques o la mar. Un mal colp a les roques podia ser definitiu, però caure a la mar no estava excempt de perill per la dificultat que suposava tornar a escalar la roca o arribar a una platja pròxima.

Images d'Ambrosio als anys 70 carregat amb el cabàs.

Uns anys més tard. Amb unes canyes per arreglar el canyís.

Un altre detall del descens.

Per fi arribava al banc de pedra des d'on despenjava el canyís fins uns metres més avall i el deixava preparat per a la nit. Unes passes abans havia deixat un altra escaleta menuda que li servia per arribar al refugi, on esperava l'hora de posar-se a la faena. El refugi va estar durant uns anys protegit per un muret amb una finestreta. A l'interior accedien a gatameu, però una vegada dins podien dormir fins tres persones. Em diu Ambrosio que allí no es patia gens de fred, doncs estava orientat al sol del migdia (Sud). El pas dels anys i les inclemències del temps van fer que el barandat anara a terra, o millor dit a la mar, i mai més va ser reconstruït.

Arribada al banc de pedra.

Banc de pedra des d'on despenja el canyís. A l'esquerre unes escaletes porten al defugi.

Ambrosio observa el canyís, des del banc, que acaba de despenjar i preparar per a la pesca.

Per la finestreta del refugi.

Interior del refugi. A la dreta, restes del muret de rajola.

En el seu descens deixava de costat altres accessos a pesqueres que ell no utilitzava. Ací podeu veure una cova que pertany a un altra pesquera pròxima amb el canyís plegat al costat.

Refugi de pesquera amb el canyís al costat.

Ambrosio em diu que aquesta pesquera també l'anomenaven de La Branca, però que no era tan profitosa per què estava més lluny del cap. Quan es van fer les fotos encara ens trobàvem amb aquestes imatges que ara serien impossibles. Ens fem la idea d'unes nits perilloses i solitàries, però si les pesqueres veïnes eren usades en les mateixes nits, aquells homes tampoc se sentien tan sols.

Prop de La Branca d'Ambrosio havien unes quantes pesqueres més. Al girar el morro que veieu a la foto estava la pesquera del ti Vicent de l'Escolà, a aquesta després anava a pescar Pepet de Penya i en els últims anys Pasqualet Margall. Prop estava La Palera, on es va ofegar Antonio Pascual a principis dels anys 70.

Pesquera de Vicent de l'Escolà. Prop estava també un altra pesquera anomenada La Palera.

Vista dels penya-segats en direcció a Xàbia.

Si voleu veure més fotos de pesqueres podeu clicar en aquesta direcció que pertany a un dels autors del llibre abans indicat. Hi ha un mapa amb les localitzacions i podeu clicar sobre algunes d'elles que estan activades i veureu fotos seues.

http://www.tonibarber.net/pesquera/pesqueres.htm

* A.BARBER, I.GUARDIOLA, M-ALMENARA: "Nits i peixos a les pesqueres de cingle". Gràfiques Avellà, 1998. Pedreguer.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/