HISTÒRIES I RECORDS AL POBLE NOU DE BENITATXELL

EXCURSIÓ A SAGUNT AL 1978

2011-12-26T04:45:00.000-08:00

De nou unes fotos de Vicent Ferrer Ferrer. A tots aquells que no coneixeu la seua tasca al Facebook us recomane que el busqueu i l'afegiu. Ha publicat més de 100 fotos de finals dels 70 i dels 80, moltes d'elles escolars, però també altres d'interés gràfic amb imatges del poble, els seus veïns i les seues festes. Aquestes fotos que voreu ací són sols una mostra del que podeu trobar al seu Facebook.

Si tots aquells que tenim lluny els nostres anys d'escolarització volem fer memòria, recordarem alguna de les eixides extraescolars. No seran moltes. Jo en recorde una que vaig fer a sisé i pense que no en puc recordar més per què no en vaig fer cap altra. Ara bé, eren eixides ben aprofitades: el Museu de Ciències Naturals d'Onda, les coves de Sant Josep a la Vall d´Uixó i el teatre romà i museu de Sagunt.

Possiblement el més important de la visita eren les restes romanes a Sagunt, però el que jo més recorde son aquells animalets dissecats, amb dos caps i sis potes, del museu d'Onda i el trajecte en barca per l'interior de la cova. Supose que encara no estava preparat per comprendre i estimar la història.

Com podreu comprovar a la foto de grup vam anar quasi tota la primaria, fins huité, i també alguns pares i mares.

Foto de grup.
A l'interior del teatre romà.
Museu de Sagunt. Amb uns mosaics d'època romana.

INAUGURACIÓ DEL CAMP DE FUTBOL “LA FONT” AL 1978

2011-12-08T10:30:00.001-08:00

El camp de “La Font” seria el substitut del desaparegut camp de “El Calvari” que hi havia al capdavall de C/ Pou. Si bé ja s'havien jugat alguns partits abans de la seua inauguració, aquest era el moment per fer-ho oficial. Aquest dia no va faltar res: les autoritats locals, la banda de cornetes i tambors, els veïns i veïnes del poble, els jugadors de reforç del Xàbia i tot un Hèrcules de primera divisió. Aquells a qui he preguntat no m'han sabut dir quin va ser el resultat final, però quasi segur que si haguérem guanyat sí ho recordarien. A més, que importa el resultat?

La gent va acudir en massa a veure l'espectacle. En algunes fotos de l'època als carrers del poble no es veuen tants vehicles com hi havien aquest dia a “La Font”. Podria assegurar que va anar quasi tot el poble. Segur que vosaltres també hi estàveu.

L'acte va començar amb la desfilada de la nostra banda de cornetes i tambors. Després, l'alcalde (Miguel Catalá) i el president del futbol (Antonio Martínez), amb l'ajuda del réctor (Vicente García Morant) van procedir a la inauguració del camp. Va tallar la cinta Paquita Catalá, filla de Miguel. Quedava oficialment inaugurat i els jugadors van eixir al camp. El nostre equip vestia samarreta verda i pantalons blancs, l'esperat Hèrcules d'Alacant anava amb la seua característica indumentària blanca i blava.

Els equips van formar al centre del flamant camp i el réctor el va beneir. Paquita va fer la treta d'honor i va començar el partit. Com he dit abans, no importa qui va guanyar, però va ser un dia important per als poblers i pobleres.

(Les fotos, d'excel·lent qualitat, són del mestre Vicent Ferrer. Moltes gràcies.)

La banda de cornetes i tambors, inaugurada el 1973.

Paquita talla la cinta d'entrada al camp.

Vista de la formació dels dos equips.
L'equip del Poble Nou des dels dos costats.

El rector es prepara a beneir el camp.

La treta d'honor a càrrec de Paquita.

El lliurament de banderetes. Miguel ens mostra la bandereta de l'Hèrcules.
La banqueta i molta gent del poble.

L'equip titular amb alguns reforços del Xàbia. Davant: Miguel, Castelló, Tomas, Juanjo, Paco Garrido i Pepe. Darrere: Miguel, Tolo, Maruhira, José María i Fernando.
De Xàbia vingueren Tolo, Castelló, Tomás i Miguel. (Foto de Tolo)

Tot l'equip del poble. A més de l'equip titular estan la resta de la plantilla amb José María, Juan José, Salvador, Elias, Maruira, Antonio Felip i Francisco. Els acompanyen Antonio Martínez i Ximo, membres de la directiva.
Detall del públic.
I en acabar, el lliurament de premis i trofeus. Ací sí que van ser tots nostres.

LA MARE DE DÉU DELS DOLORS ALS ANYS 50

2011-05-03T10:29:00.000-07:00

Eren temps de forts sentiments religiosos que donaven solemnitat als actes. El Dijous Sant era costum que tres matrimonis, casats durant el darrer any a ser possible, acompanyaren el Nostre Senyor durant tota la nit. Els homes es vestien de rigurós negre, igual que les dones que a més anàven cobertes amb mantellina, guants i el rosari penjat a la mà. La imatge del Crist jacent es col·locava a l'entrada de l'església, un mantell roig penjava des del cor, els tres homes asseguts a un costat, les tres dones a l'altre, la Mare de Déu dels Dolors prop del seu fill. El “monument”, nom que rebia popularment el conjunt, estava preparat. La missa es celebrava des del monument i no a l'Altar Major, com es fa ara, i la gent entrava per les portes laterals.

Durant la processó tots els que podien anaven vestits de negre i amb el ciri a la mà. El moment més emotiu per als fidels era l'encontre del Crist amb la Dolorosa mare.

La Mare de Déu dels Dolors a finals dels 40 o principis dels 50.(Foto cedida per Ricardo García Martínez)

LES FESTES DE LA ROSA AL 1981

2011-05-03T01:04:00.000-07:00

En els darrers anys hem pogut comprovar com les festes de la Rosa han anat perdent progressivament el seu protagonisme. La poca participació de la gent en els actes és clara. Recorde com en la festa del pa beneït el carrer s'omplia de gent i no hi havia prou pans per a tots els xiquets i xiquetes que volien participar, com acudien les quadrilletes d'amics disfressades el dia de Sant Pancraç, la gent que anava al ball per la nit i l'ambient a festa que es respirava.
En aquesta entrada vaig a reproduir el llibre de festes de 1981. És interessant l'article "La fiesta de la Rosa y la Cofradía del Rosario de antaño" de Francisco Pascual Devesa, que ens parla de l'orige de la festa. (Cliqueu sobre les imatges per poder llegir el text)
Portada del llibre de festes. Amb un total de 24 pàgines era tan gran com el de les festes de Sta. María Magdalena.
Relació de festers i festeres, per aquells anys clavaris i clavariesses.

A continuació l'article sobre la festa abans esmentat.

Sobre els gojos a la Verge del Rosari.El programa de festes.

I també la publicitat era important, el llibre de festes ho mereixia.

DE VIATGE A LOURDES (primeries dels 70)

2011-04-01T12:29:00.000-07:00

La vessant viatgera de la gent del Poble Nou de Benitatxell encara no havia estat explorada al bloc. Aquesta imatge que em va deixar Pepe Bolufer és per a contemplar-la bé durant uns minuts. Supose que els pobleros que varen anar la tindran, però per si de cas ací està. Si alguna persona té fotos d'altres excursions que me les faça arribar i les publicaré.Baix, al centre, Don Francisco Llopis Blasco, rector al Poble Nou, que va acompanyar a aquest grup de pobleros i pobleres de peregrinació a Lourdes.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LES ÚLTIMES DE V. FERRER A LES FESTES DE SANT PANCRAÇ DE 1980 ( de moment).

2011-03-23T12:16:00.000-07:00

Amb aquesta entrega estan ja totes les fotografies que Vicente Ferrer Ferrer (mestre i fotògraf) em va deixar sobre les festes de sant Pancraç al 1980. En total són 38 imatges, d'excel·lent qualitat, que de moment ja han suposat un èxit de visites diaries al blog. Us recorde que teniu el permís de V. Ferrer per fer còpies. De nou donar les gràcies a l'autor i esperem que en breu ens puga delectar amb una nova entrega.
Juan José i Pedro.Fina i Pepita. La xiqueta?
Rosita, María Jesús i Pascual.
Miguel i Tolo.

Els mateixos.Pepita i Quiquet.José Manuel i Luís.
Pepe i María.
Tolo i Isa.
Juan, Tere Pascual i Tere Buigues.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

FESTES DE SANT PANCRAÇ AL 1980: LA SANITAT PÚBLICA I MÉS.

2011-03-22T16:31:00.001-07:00

Mentre Vicente Ferrer feia fotos, Maruja es divertia amb el seu grup d'amigues. No recorde si la sanitat pública als 80 estaria tan "bé" com ara. El cas era disfrutar i no pensar en hospitals.

Mari Carmen, Mari i les seues filles, Maruja i ?

El grupet en altres participants. També el Doctor Carmelo es va unir a la festa.
Les infermeres amb Miguel i Tolo.
Detall de Carmelo, no sé si m'hauria posat en les seues mans.Des de l'esquerre: Pepe, Paquita, Ángeles, Paquita, Toni, Pepe, Isa i Ricardo.Pepe, Paquita i Miguel el "Paquero".Paquita, Isa, Ángeles, Isa i Ricardo.Paquita, Isa i Ángeles.Sembla que es van avançar quasi 30 anys a l'actual moda nipona de vestir-se de xiqueta. Impressionant.Dora, María "Masiá", Rosita i María "Felip".Romano envoltat de dones.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

FESTES DE SANT PANCRAÇ AL 1980: XIQUETS I XIQUETES.

2011-03-20T09:17:00.000-07:00

Els més menuts també participen de la festa,normalment acompanyats pels majors que aprofiten l'excusa per a disfressar-se. Ací en teniu algunes. (Fotos de Vicente Ferrer)

Romano amb les seues filles, Rosa i Josefa.

Isa amb Ricardo Devesa.Els germans Jaén: Rosalía i Francisco José.Jacinta i Mari Loli. Sa mare, Mari, també es va disfressar d' infermera. Eva, la filla de Vicente Ferrer, autor de les fotos, amb Jacinta.

Juan Francisco, el Cartero, i les seues cosines Alicia i Lourdes.

Mari Julia amb la seua disfressa de pricesa.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

FESTES DE SANT PANCRAÇ AL 1980: LES QUADRILLES.

2011-03-16T02:45:00.000-07:00

Aquesta és una festa que va sorgir per a ser disfrutada amb el grup d'amics. Va ser la quadrilla del Serment, un grup d'amics molt actiu, la que la va posar en marxa fa uns 60 anys. En alguns moments de la història recent inclús va rivalitzar en importància amb el dia de la Rosa. Per Sant Pancraç quasi tot estava permés. Això ara no ens diu res, però fa uns anys, quan les coses no eren igual, era una data que alguns disfrutaven força. Recordava un veí quan l'ajuntament de Sant Pancraç d'aquell any, amb el seu alcalde Azaña, va pujar a l'entaulat (o al balcó de l'ajuntamnet) i algú que participava en la festa va cridar: “¡Viva Azaña!”. El sergent de la Guardia Civil només feia que mirar a un costat i a l'altre sense saber com reaccionar. L'home es va engolir la saliva i el sarau va continuar. El més normal hauria estat detindre els insurrectes i declarar il·legal aquesta festa, com ja havia passat amb el Carnestoltes. Segurament ara no estaríem parlant d'una celebració tan nostra.
Ací teniu algunes de les quadrilletes que es disfressaren al 1980. (Fotos de Vivente Ferrer)

Des de l'esquerre: Fina, Tere, Vicky, Marisa, Mª José Ivars, Mª José Marqués, Guada i Rosa.
Davant: Vicenta Mª, Toni, Esther, Vicent, Vta. Mari, i Mª José. Darrere esta Elvira.Davant: Javier i Elvira. Darrere: Vicenta Mª, Toni, Esther, Vicent, Vta. Mari, i Mª José.

Des de l'esquerre: Leonor, Lola, Tere, Mª José i Mariví.

Els que van a llaurar un dia de festa són: Juanjo, Campana, Juan Bautista, Juan Bolufer, Maruira, Miguel Angel i Fernando.

Un altre detall dels "faeners".

I amb quina alegria!

Des de l'esquerre: Rosa, Paquita, María, "Pego" i Pepita. Davant esta Catalá i José Vte.

Davant: Toni, Vicenta, José Manuel i Juanjo. Darrere: Amparo, Ana, Mª Carmen, Asun, Paula i Luís.

Vicenta, Juanjo, Toni, Ana, José Manuel i Luís.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

FESTES DE SANT PANCRAÇ AL 1980: L'AJUNTAMENT.

2011-03-13T04:44:00.000-07:00

Quan a penes falten unes poques setmanes per a les festes de la Rosa, es fa obligatori fer una entrada al blog amb imatges de la festa de Sant Pancraç. Enguany tindrem la sort de poder disfrutar d'una bona col·lecció d'imatges de 1980, fa més de trenta anys. Són les fotos que va fer Vicente Ferrer Ferrer, fotògraf i mestre al Poble Nou de Benitatxell. Us recomane que cliqueu sobre elles i les observeu bé, no hi ha detall que perdre. Si, a més, voleu fer còpies també teniu el permís del seu autor.

En aquesta primera entrega teniu les del consistori elegit pels festers per a aquest dia tan especial.

Amb el gaiato d'alcalde està Pepe "Sopeta", l'acompanya Toni "Mònica", Alejandro, Gabriel i Pepe Marqués.

Detall de la corporació dirigint-se al poble.

Pascual i Barrabás s'uniren a la festa.

La corporació municipal es fa fotos amb els participants a la Placeta de l'Església. Vicenta, Luís, Paula i Asun entre altres.

L'acalde i regidors al Bar Pomera amb Toni i alguns més.

Alcalde i regidors acompanyats per les seues parelles i alguns amics més.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

EL PRIMER AJUNTAMENT DEMOCRÀTIC: MUNICIPALS 1979

2011-03-06T14:30:00.000-08:00

A les eleccions municipals de 1979 en cens electoral era de 1.123 persones i van votar 922, el 82'1% del total, amb una abstenció molt baixa del 17'9%. Van participar tres formacions polítiques i aquests van ser els resultats:

	VOTS	%	REGIDORS
GIB	532	58'1%	5
PSOE	201	22,00%	2
UCD	182	19'9%	2

Va repetir en l'alcaldia Miguel Catalá Devesa, que va passar d'últim alcalde franquista a primer alcalde de la democracia. Els regidors van ser:

GRUPO INDEPENDIENTE DE BENITACHELL (GIB)

Miguel Catalá Devesa (Alcalde)

Antonio Martínez

José Devesa

Miguel Vidal

José García

PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOL (PSOE)

Vicente Ferrer

Joaquín Pascual

UNIÓN DE CENTRO DEMOCRÁTICO (UCD)

Francisco García

Vicente Garcia

Darrere està José García, Joaquín Pascual, Vicente García i Vicente Ferrer. Al mig està Francisco García, Antonio Martínez i Miguel Catalá. Davant, José Devesa i Miquel Vidal.

Les dades de les últimes municipals al Poble Nou de Benitatxell ens donen un cens total de 2.524 i 1.711 vots, una participació que ha baixat al 68'7% , amb una abstenció del 31'3%. Sols aquestes xifres ens donen una idea de com ha canviat el poble. Son moltes les persones que s'han establit al nostre municipi en els darrers anys, veins que també han participat molt activament en la política local i que han modificat la compossició del consistori amb una major varietat de cultures i nacionalitats.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

EL MESTRE VICENTE FERRER SUCH

2011-02-20T03:05:00.000-08:00

Quan vaig començar amb aquest blog no tenia massa clar com volia fer-ho. Such va ser la primera persona a qui vaig informar perquè em donara parer sobre la tasca iniciada. Com a mestre encara tenia moltes coses que ensenyar i puc assegurar que l'experiència, en el seu cas, era un valor que jo havia d'aprofitar. Els consells sempre van ser encertats i de gran ajuda.

Sempre que tenia un dubte recorria a Such. Tenia un cap prodigiós. Era capaç de recordar noms i cognoms de tots els alumnes que havia tingut. Et contava les històries passades amb tot detall, tant que et semblava haver-les viscudes tu mateix. Els darrers anys vaig mantenir amb ell una profitosa relació via email. Els seus coneixements eren molts, la seua memòria d'elefant i a més, el seu bon humor..., ara si de veres era bo en alguna cosa era expressant per escrit el que volia dir. La correcció dels seus textos, ja foren en valencià o castellà, era exquisida.

Rellegint els correus que em va enviar, veig que Such va ser mestre de molts xiquets i company de molts mestres, però que la seua història amb l'escola va començar mol abans, quan era xiquet i alumne. Són moltes les històries que em va contar de quan, de menut, anava a l'escola. M'agradaria reproduir algunes de les seues paraules, tretes dels emails, que segur que portaran bons records als seus contemporanis i ens il·lustraran a aquells que no vam conéixer aquells anys.

Vicente Ferrer Such va començar, allà per l'any 1950, a “l'escola dels cagons” . Era una escoleta que no estava subvencionada per l'estat. Es podia anar fins els sis anys, pagant, clar. Ho recordava així en un correu:

“Jo vaig anar a l'escola de "La ti Pepa els cagons" a sa casa, al costat de la de Pepe l'Ordinari. No sé què feiem allí. Només recorde que "els més espavilats" eixiem sabent l'abecedari (Sols que a la "g" li deiem "gue")i també aquestos versets:

Bendita sea tu puresa
y eternamente lo sea
pues todo un Dios se recrea
en tan grasiosa bellesa
a ti celestial prinsesa
Virgen Sagrada María
te ofresco en este día
alma, vida y corasón.
Míranos con compasión
No nos dejes madre mía.

Supose que resariem molt, també.
Ja més recent era mestra dels "cagons" MªTeresa "la Lloca", a la placeta de l'Esglèsia.”

Amb la seua germana a les primeries dels anys 50, quan va començar a l'escola dels cagons.

Al 1952 va començar estudis a les Escoles Nacionals del poble. El seu primer mestre va ser “Don José” i així recordava ell aquells primers anys d'escola:

“Sí, els genolls els portaven més de quatre plens de "corfes" dels bacs, jocs i bregues. Si afegeixes que a l'escola tots el dies n'hi havia un bon grapat "a l'aigua", que així anomenavem al càstig agenollats, moltes voltes tot el temps de l'esplai per les raons més inversemblants....pots pensar les poques ganes de agenollar-nos a missa que ens van quedar als "xiquets del franquisme".
A mi mateix em va castigar D. José perquè un "moniato" li va dir que havía furtat albercocs d'un albercoquer de "Pepe l'Amo" que hi havia al costat mateix del pati de l'escola, quan el que vaig fer era plegar una fruita de terra i dibuixar-la punxant amb un palet. Que els grans es feien el amos del pati y els menuts no podiem jugar. I ho recorde encara per la injustícia i la meua impotència davant d'ella.
Una volta vaig anar a dir-li no sé quina cosa i em va contestar, sense escoltarme.."Estic de tu hasta la coroneta". Si jo li havera pogut fer escriure mil voltes "no hablaré valenciano en clase"...haveres vist.”

En una ocasió li vaig demanar informació sobre les classes que impartia el Sergent Femenía. Havia sentit parlar d'ell i buscava més informació poder fer una entrada al blog sobre aquest home. Such em va escriure:

“ Pels anys 50, potser des d'abans, hi havia al Poble, a més de les Escoles Nacionals, una "de repàs" amb molt de pes: La del Sergent Femenía (represaliat). Estava a la "Placeta d'Hernández". La casa que avui es de la viuda de Benito.
Donava classe, tant de repàs, als nens de les escoles, com al majors, de nit.
Un nivell molt alt. Recorde que amb 9 anys feia: regla de 3 composta, interés, repartiments proporcionals...
Encara em sona la cançoneta: "Adentro, adentro, l'escola del sargento".”

Poc després es va crear la primera Acadèmia de Batxillerat i Such va participar en la primera promoció amb bons resultats.

“ L’any 1.956 es creà al poble la primera acadèmia destinada a estudis de Batxillerat, amb professorat fix, molt preparat i competent, com sol ser-ho el del poble:
Gregorio Llorca Barceló. Cura: Lengua Española, Literatura, Latín, Religión
Salvador Más Carrió. Mestre nascut a Benidoleig: Geografia, Historia, Naturals...
Josefa Bolufer Bolufer. Mestra del poble: Matemàtiques, Francés......
Començaren "ingrés i primer" 4 alumnes: Juan Colomer Gilabert (de l'alcalde). Andrés Bañuls Pineda (fill de G. Civil) José Salort Gil (fill del sergent de la G.Civil) i Vicente Ferrer Such “

“ Al curs següent i l'altre augmenta l'alumnat. Bé procedent d'altres acadèmies: Pedro Pascual Ivars, José García Vidal, Amparo Ferrando, filla del Secretari.... o noves incorporacions: José Torres Gilabert, José García Crespo (qepd) Pepita García Gilabert (d'Azaña) Vicente Luis Pastor (canyero) i altres. No me'n recorde de més.
Van haver baixes. Alguna per ajudar el pare, altres per trasllat. “

Després es va incorporar a l'Acadèmia Sta. Anna d'Ondara. Va superar el Batxillerat amb èxit. A la foto quan Vicente Ferrer Such va anar a examinar-se a Alcoi amb un grup d'alumnes d'Ondara i voltants.

A la venda Margarida amb l'autobús del “Zurdo” a l'any 1957 que els va portar a fer els examens a Alcoi. Els alumnes d'Ondara i el Verger, entre ells el mestre Such al centre, vestit de negre i al costat d'un amb la camisa blanca. A la dreta, amb ulleres de sol i calb, D. José Moncho, director de l'Acadèmia Santa Anna d'Ondara i després primer alcalde de la democràcia amb el PSOE. A la seua dreta el mestre D. Salvador Más Carrió “L'home va descobrir que jo era "un talent" i no el vaig decebre”.

A partir d'aquest punt és poc el que puc dir. Sols algunes notes aïllades sobre la seua vida. Supose que va ser mestre abans que quinto, el dia de la seua jubilació ens va dir: “fa molts anys que sóc mestre, fa tant que, quan vaig començar, recorde que el cabo Finisterre encara era soldat ras”. Però també va entrar en quintes i va anar de festa a la Granadella, com era el costum.

“A la Granadella també anaven els quintos i els que ho serien l´any vinent. Solien portar de cuiner al Ti Eduardo Torra, pare de Constantina. Recorde el desorganitzat any "d'abans de quinto", vaig deixar escrits la paret de les "ruines" crec del cuartel, on ens quedàvem:

“Mentres estiguem ací

nostra consigna és patir

passem de l'aire i el vi,

burrera, vi i poc dormir.”

I la cançoneta modificada:

"Ya se van los quintos, madre

ya se van los quintos a la Granadella

unos porten el conill

i altres porten la paella"

Al 1962 amb la seua família i uns amics de Barcelona.

En la meua època d'interí vaig coincidir a Altea amb una mestra que, en assabentar-se que era del Poble Nou, em va preguntar per un company que era del meu poble i que ella havia tingut, no sé a quin col·legi, pot ser fora a Xàbia. D'ell recordava que li deien Vicent i que tenia gran facilitat per fer versets. Aquesta era una gran qualitat de Such, no hi havia festa que no acabara amb uns versets seus que havia improvisat en un moment. Nosaltres de vegades li diem que era una llàstima que no els publicara. Pot ser ara fóra el moment. Si Such recollira tot el que va escriure al llarg de la seua vida, li sobraria per a escriure, no un llibre, mig centenar. Hi hauria poemes, contes, històries reals i, fins i tot, tractats de llengua.

Al 1975 va tornar, ara com mestre, al seu poble. Es va fer càrrec del curs de quart de primària. Ho recorde bé, era el meu curs. Després molts més alumnes van passar per les seues classes fins que es va jubilar, 31 anys més tard, el 2006.

I a partir d'aquest moment vull deixar que vosaltres continueu la història. Segur que són moltes les anècdotes i records que podríeu contar de la vostra convivència amb Such. Us convide a tots: alumnes, companys, amics i familiars, a que les doneu a conéixer en els comentaris que podeu fer a aquesta entrada. Aquest és un article inacabat que m'agradaria completar amb la vostra col·laboració. Moltes gràcies.

Al mestre Vicente Ferrer Such (qepd), sempre en el record.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

ESPORT A L'ESCOLA (CURS 1978-79)

2010-12-18T01:21:00.000-08:00

Si no recorde mal deuen ser del curs 1978-79. Jo feia seté i vam fer uns enfrontaments esportius amb altres col·legis. Recorde que vam anar a diversos pobles dels voltants (Gata, Xàbia, Pedreguer i algun més), i sempre dissabte pel matí. Què bons eren aquells mestres que inclús quan no tocava es feien càrrec de nosaltres.
Teniem dos equips de futbol per edats, un de volei i un d'escacs. Vam gaudir de molt bons entrenadors, els mestres i vam aconseguir triomfs importants. Potser que les fotos estiguen fetes a Xàbia. Em diu Vicent Ferrer que són totes del mateix any . Per cert, les fotos són seues i teniu el seu permís per fer còpies. Gràcies Vicent.
(Per poder-les pujar al blog he reduït el seu pes. Si les voleu amb la màxima qualitat envieu-me un email i vos les faré arribar).
Equip de volei femení format per alumnes de huité.D'esquerre a dreta, davant: Pepita, Leonor, Marí,. Ana, Amparo i Isa. Darrere: María Rosa, Lola, Mariví, Encarna i Pepita.

Equip de futbol format per alumnes de seté i huité. D'esquerre a dreta, davant: Vicente Borrell, Toni, Francisco Cabrera, Juan Francisco, Juan Vicente i Diego. Segona fila: Vicente Soler, Mayans, Miguel Angel, Juan José, Luís i Andrés. Dalt: Emilio i Juan.
Equip de futbet format per alumnes de cinqué i sisé. D'esquerre a dreta, davant: Victor, David, Javier, José i Fernando. Darrere: José Miguel, Juan Vicente, Carlos, Juan i José Vicente.
Equip d'escacs . Davant, d'esquerre a dreta: Guillermo, Felipe i Vicent. Darrere: Juan Gabriel, Toni i Miguel Angel.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

L'HEROI VICENTE VIDAL SOBA

2010-12-10T11:14:00.000-08:00

Vicente Vidal Soba, fill de Jaime i Rosa, naix al Poble Nou de Benitatxell l'any 1887. Al 1912 ingressa com a soldat de reemplaç en el Regiment d'Infanteria Còrdova. Es destinat a Ceuta on participarà en la Guerra de Marroc, també anomenada d'Àfrica o Rift. Al 3 d'abril de 1914 participa en una encoberta formada per un tinent i dotze soldats més. Són sorpresos per un grup guerriller marroquí. Dels tretze homes, nou moren i els altres quatre tornen ferits al campament.

Vicente Vidal Soba amb la Creu Lloreada.

Amb motiu d'aquests fets on Vicente Vidal va demostrar la seua valentia a l'enfrontar-se a cinc enemics, dels que en va matar un i en va fer fugir els altres quatre, li van concedir la Creu Lloreada de San Fernando. Aquesta és una distinció que premia l'honor i valentia militars des que va ser aprovada en les Corts de Cadis a principis del S.XIX.

Creu de San Fernando propietat de Vicente Vidal.

"Diario Oficial" del 7 de març de 1916. Li es concedida la distinció.

Document pel que es concedida la distinció. Signada pel Rey Alfons XIII.

Allò que resulta més extraordinari és el fet que aquesta distinció fora concedida a un simple soldat, ja que sol estar reservada a militars en rang superior.

Més estrany és encara que en el nostre poble s'haja oblidat aquest fet, que res ens recorde que Vicente Vidal Soba, home de poble, humil i llaurador com son pare, quan va ser necessari va demostrar la seua valentia i va defensar la vida dels seus companys.

Aquest succés va ser publicat al mes d'abril de 1914 en diversos periòdics de l'època com una simple nota de l'atac marroquí a uns soldats.

Vicent poc després dels fets al 1914.

Dos anys després, el 29 d'abril de 1916, va ser l'entrega de la distinció de San Fernando. Serà el moment més emocionant per a Vicente Vidal Soba, el del reconeixement públic de la seua feta. Per a l'acte en qüestió es va convidar a tot el poble, però sols va acudir son pare. Cap veí més, cap familiar, cap amic, cap representant de l’ajuntament. La distància i les dificultats per viatjar en aquella època ho poden explicar i podríem excusar als pobleros i pobleres contemporanis de Vicent.

Acte de lliurament. Vicente Vidal al centre. A la seua dreta està son pare.

La notícia de l’acte de lliurament va ser publicada en diversos periòdics de tirada local i també nacional. En ells podem llegir una i altra vegada la relació dels fets motiu de la distinció, així com del lliurament de la Lloreada de San Fernando.

Al finalitzar l'acte de lliurament de la distinció de San Fernando, l’estat li va enviar un telegrama d'agraïment a l'ajuntament dirigit a tot el poble on es parlava de la valentia dels seus ciutadans personificada en Vicente Vidal.

Diverses publicacions posteriors han recordat a Vicente Vidal Soba. Des de les publicacions militars que recorden als seus herois fins a les dirigides als més menuts, en forma de còmic, per fer més agradable la lectura.

Revista "España en sus héroes" (nº 14)

"Compendio histórico del Regimiento de Córdoba"

Còmic sobre els fets de 1914 on participa Vicente Vidal.
Amb la pujada tron de Joan Carles I la família de Vicente Vidal va rebre la foto signada del Rei lluïnt la Creu de San Fernando. Seixanta anys després encara va ser reconeguda la seua feta per la institució reial.

Foto dels reis que va rebre Vicente Vidal

On està la carta? Per a què va servir? Quin reconeixement va tindre al seu poble?. Amb el temps Vicente Vidal Soba s’ha convertit en un estrany per a quasi tots els pobleros i pobleres.

Pot ser siga ja hora de reconéixer a aquest heroi poblero que ha segut distingit per totes les institucions, ja siguen militars, estatals i inclús reials. Però ja sabeu que allò de ser profeta en la teua terra és molt difícil.

El seu fill, Vicente Vidal, amb la foto que té de son pare a l'entrada de casa.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LA CASERNA DE CARRABINERS A MORAIRA, PRINCIPIS DEL XX.

2010-05-28T11:37:00.000-07:00

Els carrabiners eren un cos militar que es dedicava al control del contraban a les costes i la vigilància de fronteres. Les nostres costes sempre han estat un lloc idoni amb accessos difícils a la costa i l'abundància de menudes caletes, que van fer necessari que es dotara dels mitjos per impedir aquest tràfic de mercaderies. Ens trobem una costa plena de punts de vigilància que antigament estaven comunicats per sendes de muntanya que els carrabiners recorrien cada nit.
Les casernes centrals estaven als nuclis de població com Xàbia, Dénia o el Poble Nou de Benitatxell, però es completaven amb unes casernes d'entitat menor, però amb dotació permanent, com les de la Granadella o el Portitxol, i uns punts de vigilància com els que hi havia a la cala Llebeig.
Alguns d'aquells carrabiners van ser pobleros. Una mostra són les imatges de la caserna de Moraira on n'apareixen alguns. Les fotos són de la primera o segona dècada del s. XX, al voltant de 1910. (Imatges cedides per Toni Ferrer)

Davant, el xiquet de la dreta és el ti Paco Cervera; un poc més enrere, al cantó, està son pare amb la seua germana al braç; i a la mateixa altura, dos llocs més a l'esquerre, amb bigot i gorro, el besavi del Pego, Vicki.... Davant, a primera fila per l'esquerre, és el ti Pepe “Malia”(Amalia), iaio de la mestra Esther; al seu costat el ti Toni “l'Orellut” i, vestida de negre, la ti Dolores, mare de Joaquina.

Al centre assegut i amb una xiqueta al braç està el ti Blai, iaio dels Felips. La xiqueta deu ser Maria o la seua germana Isabel, mare de Teresa, Maria i Antonio “Felip”.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

EL CONTE DEL LLOP I LA RABOSETA

2010-05-17T10:49:00.000-07:00

Des de l'escola hem demanat, en diverses ocasions, la participació dels iaios i iaies de l'alumnat per què ens conten aquelles històries que els seus majors ja els havien contat quan ells eren menuts. Sempre han participat molt gustosament i l'experiència ha estat positiva. Aquest conte del llop i la raboseta el va contar María Gilabert, mare de la nostra companya Vicenta, en una d'aquestes sessions durant el curs 2007-2008.

Això eren una volta un llop i una raboseta. El llop vivia passant el Tossal Gros, ja en terme de Gata, i la raboseta vivia a l'ombria, baix de les penyetes, on ara diuen els Calistros. El llop baixava per terra Soler i la raboseta venia per l'Assegador i els dos s'ajuntaven a una caseta que deien del ti Pep Merda Pura. Allí l'home tenia una bacorera que apreciava molt, perquè sempre donava bacores per Sant Joan, com deu ser. El llop i la raboseta, coneixedors d'aquest fet, no deixaven passar l'ocasió i quan s'apropava la festa s'ajuntaven a menjar bacores.
Una nit es van trobar els dos a la bacorera i el llob va pujar dalt, mentre la rabosa, que estava més espavilada, esperava baix. De repent s'alça una tempesta de trons i llamps i la raboseta des de baix, quan llampava, li deia al llop:
- Ara enllumena- i el llop aprofitava i collia les bacores que podia i li les donava a la raboseta.
El ti Pep, que va sentir veus per fora, ràpidament es va adonar que estaven furtant-li les bacores. Va agafar un bon garrot que guardava per a aquestes ocasions i va eixir corrent cap a la bacorera. La rabosa en veure'l es va amagar darrere unes brosses i el ti Pep la va malprendre a garrotades amb el llop. La raboseta, quan llampava, repetia:
- No enllumenes tant, no enllumenes tant!-
Cada vegada que caia un llamp el ti Pep veia on estava el llop i garrotada que li soltava. La rabosa, que ja tenia les butxaques plenes de bacores, va fugir cap a l'ombria mentre que el llob se'n va anar esclafint-se els dits cap al Tossal Gros.
Va passar el temps, s'apropaven les festes de Nadal i el llop li va dir a la rabosa:
- Què mal estem raboseta! És quasi Nadal i a totes les cases fan bones olles, bunyols, de tot, i nosaltres no tenim res.
- Però, si vols, ara quan vinga la festa anirem a Gata, a casa del ti Pepe l'Om, - diu la raboseta- jo entraré per la xemeneia i tu aniràs al campanar i tocaràs les campanes per donar l'avís d'un incendi.
I així ho van fer. En arribar a Gata el llop es va dirigir al campanar i va començar a tocar a foc per què tots acudiren a sufocar-lo. Mentre la raboseta va entrar a casa del ti Pepe l'Om i va escarbar per la cuina, va obrir els calderos i va començar a menjar.
Els homes van arribar a l'església i, en veure que no hi havia foc i que havia segut un engany, van pujar al campanar i en trobar-se el llop allí van començar a bastonades amb ell. El pobre llop no va tindre més remei que fugir corrent. Després tornaren a les seues cases i la rabosa, que estava ben espavilada, es va omplir les butxaques de pilotes dolces i salades i va fugir cap a l'ombria.
El llop, abatut i cansat, després de la pallissa que havia rebut va seguir el camí de la rabosa, però baldat com estava, a penes podia caminar i anava dient:

"Raboseta altera, altera,
farta d'ous i caballera,
les pilotes del ti Pepe l'Om,
a la llomera."

Perquè li havien pegat prou i li feia mal el llom. Així va arribar el llop al poble sense haver provat les pilotes i repetint:

“Raboseta altera, altera,
farta d'ous i caballera,
les pilotes del ti Pepe l'Om,
a la llomera.”

I conte fora
que vaja en bona hora,
i conte dins
que piquen els teuladins.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

COMUNIONS ALS 50 I 60

2010-05-11T09:41:00.000-07:00

És aquest un altre moment de la nostra vida que recordem sempre en part gràcies a les imatges que guardem a les nostres cases. Recorde una exposició de fotos de primera comunió que va fer l'A. Cultural Puig Llorença a l'Ajuntament fa uns anys. La participació de la gent va ser molt bona i vam omplir les parets de la sala.

Als 50 les celebracions es feien a casa. No sé qui és el xiquet de comunió, però enfront d'ell semblen Irene i el ti Llobell. Al seu costat els pares de Regina, Pura i Jesus Pascual Picazo, alcalde del Poble Nou de Benitatxell entre 1960 i 1966.

Per maig i juny molts pobleros i pobleres acudien a fer la temporada de l'arròs a la Ribera. Per aquest motiu Maria substituia a son pare en la comunió del seu germà Vicente. 1955.

Foto familiar de 1969-70. Comunió de Fina que està amb les seues germanes. Al fons la besàvia Anita, amb mocador, i al seu costat la iaia Magdalena. La del carret és Guada. La celebració també va ser a casa.

Primeries dels 50. El mestre Such, de comunió.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

MOMENTS A LES FESTES DE LA ROSA, ANYS 50

2010-05-03T10:34:00.000-07:00

Són unes fotos que estan datades en els dies de la festa i que representen certs moments en el seu transcurs. Els fotògrafs sempre han acudit a les festes. Per aquells anys era una de les poques oportunitats per quedar immortalitzats en una foto, doncs no abundaven les càmeres fotogràfiques particulars.

4 de maig de 1952. Al voltant de la taula fent-se un aperitiu.

3 de maig de 1954. Al carrer després dels actes del matí.

Primer de maig de 1960. Processó del diumenge de la Rosa. Rarament veurem ara a les dones amb mantellina durant aquesta processó.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

SANT PANCRAÇ ALS ANYS 50 I 60

2010-05-02T11:41:00.000-07:00

Si tinc una cosa clara és que, per poc material que tinga per pujar al bloc, quan arriba la festa de Sant Pancraç mai falta una imatge. Ací en teniu unes quantes dels primers anys.
La nit abans de la festa, en el descans del ball, els festers i festeres presentaven a l'alcalde i regidors de Sant Pancraç. L'alcalde establia les normes per a les disfresses de l'endemà.
El dia de la festa, després de missa major, les quadrilletes d'amics i amigues quedaven per preparar tot allò que necessitaven. La casa o la caseta d'algú d'ells era el lloc adequat per començar a provar-se els vestits. Era important un bon espill, però el més important era la reacció dels teus amics. Si esclataven en risses ho havies aconseguit. Si no era així tot tenia solució, el millor i més ràpid era fer-se dos gotets de vi per millorar la predisposició a la festa.

El dia de Sant Pancraç a una caseta dels Benitatxells on van anar a preparar la festa. De esquerre a dreta són Maria Milagros, Maria Canelo,Vicenta, Maria, Clemencita, Rubia, Pepita, Rosita i Milagros.

La nostra festa també eixia fora del poble. Sembla que disfressats com anaven van visitar Dénia. L'any dels pistolers té moltes fotos, en aquesta estan Toni Felip, Lluis el Barber, Colau i Ambrosio entre altres.

I de fora venien alguns teuladins que a la festa es van quedar. Aquest any les dones portaven barret. A la porta de les escoles Vicente Parra, Juan i Alejandro amb les seues dones.

Els cosins, Pepita, Pedro i Maria.

Unes amigues, Isabel, Maria i Leonor.

Pedro i Maria en la cavalcada amb el burro del ti Juanito.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LES FESTERES I FESTERS DE SANT PANCRAÇ (ANYS 50)

2010-05-02T09:15:00.000-07:00

Des dels inicis d'aquesta festa hem tingut el costum de triar una corporació municipal que posava les lleis i les feia acomplir. El que no sabia és que en alguna ocasió, allà pels anys 50, també es va provar a triar un grup de festers i festeres de Sant Pancraç. Aquest any va ser festera Maria Canelo i l'acompanyava el fester Pep de Xima.

Maria a sa casa, actual Bar Parra.

Maria i Pepe a l'eixida de casa.

Maria acompanyada per Sebastià l'Hostal i Pepe Regina.

Maria acompanyada per Vicente l'Era.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

MÉS DE SANT PANCRAÇ (ANYS 80)

2010-05-01T10:37:00.000-07:00

Quasi amb tota seguretat la festa de Sant Pancraç ha estat el centre de gran part de les fotos que tenim per casa. Són moments per a recordar. Diuen els psiquiatres que tenim tendència a no oblidar els moments bons de la nostra vida i a fer-ho amb aquells que no ho són tant. D'aquests també hi han hagut, per què l'alcohol i la festa descontrolada té eixes coses.

Al C/ la Mar, Francisco, el Sastre, Ambrosio, Anitín, Pepe, Maria i Isabel entre altres.

Abans de la festa preparaven l'ambient amb un dinaret, en aquest cas al Masena. Després podia resultar qualsevol de les imatges de més avall.

El grupet després del dinar i alguns més.

Maruira, Juan, Miguel Angel, Toni i Juan Bautista en una altra ocasió.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

XIQUES I XICS

2010-04-22T10:34:00.000-07:00

No és nou que arribada una certa edat, abans igual que ara, les quadrilles d'amigues busquen les quadrilles d'amics i al revés. Els grups de jocs de la infància donen pas als grups mixtes. Aquestes imatges són de principi dels anys 60.

Davant estan Maria i Luís del Barber; drets estan Trini, Antonio (Oreja), Pepita, el Rubio, Anitín, Borrell, Teresita i Pepe Regina.

Davant són Pepe, Sebastià i Juan; darrere estan Marina, Trini i la seua cosina Trini, Anitín, Teresita, Pepita i Maria.

Davant estan la Bessona, Luís del Barber i Trini; darrere estan Maria i Pepe el Moliner.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

DE PAELLA A LA CALA

2010-03-26T11:26:00.000-07:00

A la cala Llebeig s'entén. De fet no és un lloc on la gent del poble anara a treballar, ni abans, ni ara tampoc. Aquets segona entrada sobre la cala també ens mostra una quadrilla d'amics que està de festa. No reconec a quasi ningú, les fotos originals són menudes i no s'aprecien bé els rostres, però un d'ells és Pepe Bolufer. El seu fill Pepe és qui m'ha deixat aquestes imatges. Si sabeu qui són els altres, no dubteu en dir-me-ho.

Pepe Bolufer amb el llibrellet a la mà observa com el seu amic, sembla Juanito Pastor, fa la paella. Anys 50-60.

La quadrilla amb la barca. Davant, al centre, sembla Guillem.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

GRUPS D'AMIGUES ALS 50 i 60.

2010-02-17T03:33:00.000-08:00

Dretes estan Anitín i Pepita el Canyero; davant està Maria Canelo, Teresita i Trini.

Davant estan, altra volta, Maria, Teresita i Pepita. Dretes són Trini, Maria i Anitín

Maria, una amiga i Rosita la Rubia.

Maria i Isabel. Novembre de 1959.

Foto del 6 de maig de 1963, festes de la Rosa. A l'Avda. de Valencia, el poble al fons. D'esquerre a dreta són Maria Felip, Maria, ¿? i Rosita de la ti Carmen del sargento.

Dos Maries a la placeta del port a Xàbia.

Maria Canelo i Maria Milagros.

Maria i Isabel de Trinidad.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

CENTENARI DE MARIA FERRER (1965)

2010-02-07T02:40:00.000-08:00

Al Poble Nou de Benitatxell sempre s'ha viscut molt bé. La mostra és la gran quantitat de centenaris que hem tingut. Bo, més encertat seria dir centenàries, per què homes centenaris no n'hem tingut massa.

Centenari de Maria Ferrer al 1965. Plaça de l'Església. A la dreta de Maria el rector,Don Gregorio, i el vicari,Don Juan, i a l'esquerre l'alcalde, Jesús Pascual Picazo.

Maria amb els seus familiars. Va morir al 1967 amb 102 anys.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

EL CONTE DE LA FLAUTETA

2010-02-05T11:26:00.000-08:00

Fa uns dos anys vam fer una activitat de contacontes a l'escola per al segon cicle. Les mares i iaies dels alumnes es van oferir gustosament a contar-los als xiquets aquelles històries que els seus majors ja els contaven quan eren menudes.
Aquest conte el va contar Mònica García (del forn Mònica). Em diu que aquesta història ja li la contava la seua iaia quan ella era menudeta. Espere que el disfruteu. Gràcies Mònica per compartir-la amb tots nosaltres.

EL CONTE DE LA FLAUTETA

Era una volta un xiquet que tenia una flauteta,
i un gosset li la va furtar.
El xiquet li va dir al gosset:
- Gosset dona´m la flauteta.
- No te la vull donar si no em dones pa.
Se'n va anar on sa mare:
- Mare dona'm pa.
- No te'n vull donar si no em dones lleteta.
Se'n va anar on la cabreta:
- Cabreta dona'm lleteta.
- No te'n vull donar si no em dones herbeta.
Se'n va anar al pla:
- Pla dona'm herbeta.
- No te'n vull donar si no em dones corbella.
Se'n va anar on el ferrer:
- Ferrer dona'm corbella.
- No te'n vull donar si no em dones sagí.
Se'n va anar on el porquet:
- Porquet dona'm sagí.
- No te'n vull donar si no em dones bellotes.
Se'n va anar a la bellotera:
- Bellotera dona'm bellotes.
- No te'n vull donar si no em dones aigua de la mar.

De l'aigua de la mar a la bellotera,
de la bellotera, bellotes a mi.
Jo bellotes al porquet,
el porquet sagí a mi.
Jo sagí al ferrer,
el ferrer corbella a mí.
Jo corbella al pla,
el pla herbeta a mi.
Jo herbeta a la cabreta,
la cabreta lleteta a mi.
Jo lleteta a ma mare,
ma mare pa a mi.
Jo pa al gosset
i la flauteta... per a mi.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

BOUS A LA GRANADELLA. VÍDEO DE 1970.

2010-01-29T10:46:00.000-08:00

Com ja sabeu, Dénia és un poble on el vent no bufa massa a l'estiu. És una situació que els pobleros, acostumats al llebeig, no suportem amb facilitat. Nosaltres necessitem el nostre ventet per molt que puga molestar als forasters. Miguel Catalá, com bon poblero, es coneixedor de la frescoreta que disfrutem per les nits al Poble Nou de Benitatxell i també al barranc, la Granadella, on com sabeu passa la temporada estival.
A principis dels setanta, recent entrat Miguel Catalá a l'alcaldia del Poble Nou de Benitatxell, els alcaldes de la comarca es reunien a Dénia amb el governador d'Alacant. Em conta Miguel que el saló era un forn, quasi no podien respirar. Després de les presentacions, el governador va fer el seu discurs. Sembla que més llarg del que esperaven els assistents, que vestits per a l'ocasió, van suar la camisa com mai. Quan el governador va acabar la seua desesperant intervenció va demanar que els respectius alcaldes de la comarca feren les seues peticions. Si era necessari farien un altra reunió per poder atendre tot el món.
Miguel va alçar el braç i va ser el primer a intervindre. El governador el va convidar a fer la seua proposta. Primer es va queixar de la calor que estaven patint, una calor insuportable, i després va proposar continuar la sessió un altre dia però a la Granadella. En les condicions que estaven a Miguel no li va resultar difícil vendre la idea, que va ser aplaudida pels assistents. El governador, davant tal aclamació va acceptar la proposta.
Els diferents alcaldes de la comarca van començar a fer propostes: el d'Ondara es va oferir a portar unes vaquetes; el de Calp, gamba; i així tots els altres alcaldes també van fer els seus oferiments: la banda de música, el vi, la sangria... Uns dies més tard es reunien de nou amb el governador, però ara a la Granadella.
No em conta Miguel si van parlar de política o de propostes, el que si que van fer és una bona festa que ara encara es recorda.
A l'any 70 jo havia fet els quatre anyets i a penes si tenia un record que més bé semblava un somni d'aquella festa. També vaig anar a la cala aquest dia, però no m'he pogut trobar a les imatges. Aquest estiu, parlant amb Miguel, em va dir que hi havia un vídeo sobre aquest fet. La possibilitat de reviure allò que quasi havia oblidat em va entusiasmar. Ara ja ha arribat a les meues mans i vull compartir-lo amb tots vosaltres.
Van tenir la sort que a la cala ja estiuava, ja per aquells anys, una família de madrilenys que són ben coneguts per tot els pobleros: Luís, Charo i la seua filla Charito. Luís treballava per a la Radio-Televisió Espanyola i és un home amb una gran afició per aquest món de les imatges. En aquest cas no estava a la Granadella per motius de treball i va ser Javier, el germà de Charo, qui va fer la gravació amb una gravadora de 8 mm. Gràcies a ells podem ara disfrutar d'un moment molt viu de la nostra història recent.

Espere que s'animeu i si teniu gravacions de vídeo, super-8 o 8 mm., no dubteu en fer-me-les arribar.

Josep Antoni Vallés Llopis

L'arxiu és prou gran i pot tardar en baixar-se, però no era aconsellable llevar-li més qualitat, això no obstant ha perdut molt al pujar-lo a la xarxa. Si el descarregueu el podreu veure a major tamany. Paciència que val la pena.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LA PESQUERA D'AMBROSIO.

2010-01-25T12:00:00.000-08:00

Ambrosio va heretar la pesquera de La Branca de son pare i la va utilitzar fins fa pocs anys, al 1997 ens asseguren en el llibre “NITS I PEIXOS A LES PESQUERES DE CINGLE”*. Les fotos que apareixen en aquesta entrada són anteriors, de quan Ambrosio anava encara a pescar-hi. Les més velles, en blanc i negre, li les va fer el seu cunyat Vicente allà pels anys 70; les de color són del seu fill Antonio, de finals dels 80. Algunes d'aquestes imatges ja van ser publicades en l'estudi sobre les pesqueres abans indicat, que per desgràcia és quasi impossible trobar, doncs està exhaurit. Supose que no estaria mal aconsellar als autors i als organismes públics pertinents que es plantejaren fer un altra edició d'aquesta joia.
Us convide a fer el camí a la pesquera.

Prop del terme del Poble Nou de Benitatxell, però ja dins del terme de Xàbia ens trobem amb la Cova de les Figueres, punt de referència marinera. Quan els pescadors de Xàbia arribaven a la seua altura allò indicava que ja giraven cap a Moraira i era el moment de començar a calar. A nosaltres, en canvi, ens dirà que estem prop del Barranc del Llibrell, per on ens aproparem al penya-segat que ens durà a La Branca. El barranc rep aquest nom per una bassa de poc més d'un metre de diàmetre que hi ha en la seua part final i que, com em conta Ambrosio, sempre està plena d'aigua. Era ací on s'aprovisionaven de l'aigua que necessitaven.

Cova de les Figueres, al terme de Xàbia.

Ambrosio, fa anys, al Llibrell.

Foto més recent del Llibrell, també amb aigua.

Arribats al penya-segat, un pinet marca el lloc on s'inicia en descens. Primer hi ha una senda molt empinada de terra solta i en la que Ambrosio s'ajudava d'unes cordes. Passat el pinet el desnivell es feia major i per salvar-lo utilitzava unes escales fetes de fusta. Tots sabeu que una fusta de pi vora mar es pot convertir en un material molt segur.

Inici del descens. Baix el pinet de referència.

Passem el pinet i continuem la baixada.

Ara per les escales de pi. El pinet es veu dalt.

Un altre detall de les escales.

La baixada de les escales des de dalt.

Una vegada havia baixat uns quants metres era l'hora de desplaçar-se quasi en horitzontal per buscar la seua pesquera. En aquest trajecte s'ajudava, de nou, de les cordes. Era un moment d'alt risc, una caiguda podia suposar una desgràcia important, doncs l'altura era considerable i res el frenava fins arribar a les roques o la mar. Un mal colp a les roques podia ser definitiu, però caure a la mar no estava excempt de perill per la dificultat que suposava tornar a escalar la roca o arribar a una platja pròxima.

Images d'Ambrosio als anys 70 carregat amb el cabàs.

Uns anys més tard. Amb unes canyes per arreglar el canyís.

Un altre detall del descens.

Per fi arribava al banc de pedra des d'on despenjava el canyís fins uns metres més avall i el deixava preparat per a la nit. Unes passes abans havia deixat un altra escaleta menuda que li servia per arribar al refugi, on esperava l'hora de posar-se a la faena. El refugi va estar durant uns anys protegit per un muret amb una finestreta. A l'interior accedien a gatameu, però una vegada dins podien dormir fins tres persones. Em diu Ambrosio que allí no es patia gens de fred, doncs estava orientat al sol del migdia (Sud). El pas dels anys i les inclemències del temps van fer que el barandat anara a terra, o millor dit a la mar, i mai més va ser reconstruït.

Arribada al banc de pedra.

Banc de pedra des d'on despenja el canyís. A l'esquerre unes escaletes porten al defugi.

Ambrosio observa el canyís, des del banc, que acaba de despenjar i preparar per a la pesca.

Per la finestreta del refugi.

Interior del refugi. A la dreta, restes del muret de rajola.

En el seu descens deixava de costat altres accessos a pesqueres que ell no utilitzava. Ací podeu veure una cova que pertany a un altra pesquera pròxima amb el canyís plegat al costat.

Refugi de pesquera amb el canyís al costat.

Ambrosio em diu que aquesta pesquera també l'anomenaven de La Branca, però que no era tan profitosa per què estava més lluny del cap. Quan es van fer les fotos encara ens trobàvem amb aquestes imatges que ara serien impossibles. Ens fem la idea d'unes nits perilloses i solitàries, però si les pesqueres veïnes eren usades en les mateixes nits, aquells homes tampoc se sentien tan sols.

Prop de La Branca d'Ambrosio havien unes quantes pesqueres més. Al girar el morro que veieu a la foto estava la pesquera del ti Vicent de l'Escolà, a aquesta després anava a pescar Pepet de Penya i en els últims anys Pasqualet Margall. Prop estava La Palera, on es va ofegar Antonio Pascual a principis dels anys 70.

Pesquera de Vicent de l'Escolà. Prop estava també un altra pesquera anomenada La Palera.

Vista dels penya-segats en direcció a Xàbia.

Si voleu veure més fotos de pesqueres podeu clicar en aquesta direcció que pertany a un dels autors del llibre abans indicat. Hi ha un mapa amb les localitzacions i podeu clicar sobre algunes d'elles que estan activades i veureu fotos seues.

http://www.tonibarber.net/pesquera/pesqueres.htm

* A.BARBER, I.GUARDIOLA, M-ALMENARA: "Nits i peixos a les pesqueres de cingle". Gràfiques Avellà, 1998. Pedreguer.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

PARTICIPACIÓ EN LA FESTA DE SANT PANCRAÇ

2010-01-22T16:05:00.000-08:00

Es una foto aclaridora de la importància d'aquesta festa popular nascuda al Poble Nou de Benitatxell a principis dels anys 50. No se si podreu reconéixer als vostres familiars, però vos puc assegurar que si no estan tots, estan quasi tots. El de la guitarra sembla Pep de Lluis, la resta la deixe per què ho descobriu vosaltres.
La foto està presa des de l'inici del Carrer Església, cara a l'Ajuntament. A la dreta es puja amb unes escales a l'antic Ajuntament del poble, on després estaria el mercat i ara s'obri el Carrer del Mercat. Baix de l'escala estaria l'antiga presó del poble.
(Foto cedida per Ambrosio i María Canelo).

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LA QUADRILLA DEL TI BOTELLA (PART 2)

2010-01-17T03:16:00.001-08:00

Fa alguns mesos vaig publicar una entrada sobre la quadrilla del Ti Botella. Com que m'han arribat unes imatges “noves”, encara que fora de temporada, ací les teniu.

Quadrilla d'estisoradores del Ti Botella a l'Avda. de València.

Quadrilla amb el camió. Dalt Teresa; baix, d'esquerre a dreta, són Maria, Costantina, Elissa, Teresa Marqués, Tonet i Juanita Pomero, Pepita Penya i Maria el Moreno.

16 de setembre de 1958. Anitín i Maria.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

VELLES GLÒRIES DEL FUTBOL AL POBLE NOU DE BENITATXELL.

2010-01-11T09:21:00.000-08:00

El futbol va disfrutar al Poble Nou de Benitatxell de la seua època daurada durant la dècada dels 50. Com ja heu pogut llegir en una entrada anterior, el camp es trobava al final del C. Pou, “El Calvario”, i el moment de màxima popularitat li va arribar el 1957, quan va guanyar la copa. Ací teniu unes quantes fotos més.

L'any de la copa. Amb el trofeu esta el capità, Ambrosio, acompanyat pels seus companys (Vte. Devesa, Pepe Mixanes, Guillermo, Pepe Blanquet, Sebastià l'Hostal, Basora...), l'equip directiu (Azaña, Antonio el Secretari, Femenía, Eduardo, Marqués el Barber i Pepe Bamba ...) i molta gent del poble.

Al camp del Calvari. Interessant veure com estava el Puig de la Llorença, al fons, als anys 50.

Detall de l'equip.

El president, Azaña, amb Basora i Ambrosio, el capità.

Francisco, el Tossalet i Ambrosio.

L'equip amb el ti Femenía i alguns pobleros més.

El futbol en un dia de festa. El partit sembla que era front el Benissa. Ambrosio, el capita, i Azaña, el president, reben a les festeres.

Anys 70-80. Equip de veterans al camp de La Font. "Velles glories", alguns d'ells estaven ja l'any de la copa. Entre altres estan: Pepe, Alejandro, Paco Garrido, Vicente, Jesús, Toni Felip, Francisco, Ximo, Moreno, Joaquín i Ambrosio.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

FOTOS DE MORAIRA I LES SEUES PLATGES

2010-01-10T15:05:00.000-08:00

Primer una foto de la platja del Portet de principis del segle XX. Som molts els pobleros que hem anat i anem a les platges del poble vei. Aquesta imatge me la va deixar Toni Ferrer (Claudio).
Si voleu podeu visitar la següent direcció amb més de 40 fotos antigues de Moraira, http://www.moraira.org/galerias/thumbnails.php?album=3 , val la pena.

Em diu Toni que pertany a una família de rics que estiuejava a Moraira. Es pot reconéixer la platja pel contorn de les roques, però resulta difícil doncs no hi havia cap construcció. La dona amb la criatura al braç és germana de la besàvia de Toni.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

ELS CAMINS VEÏNALS A LA PREMSA DE FINALS DEL XIX I PRINCIPIS DEL XX.

2009-12-11T15:50:00.000-08:00

A finals del XIX la manca d'una xarxa de vies de comunicació terrestre a la Marina Alta era evident. Entre els camins que es feien necessaris estava el que més tard va unir Dénia amb el Pla de Teulada, i que passava per Xàbia i el Poble Nou de Benitatxell.

“El Dianense” nº 16 (14-10-1888). En l'article “Denia y su distrito”
Fa una reflexió sobre la necessitat d'obrir alguns camins veïnals a la Marina per tal de comunicar Dénia amb els pobles del seu distrit: amb Xàbia i el Poble Nou per una banda ; amb Xaló, Lliber, Parcent i Alcanalí, per un altra; i també amb Orba i la Rectoria.

“El Centinela” (30-10-1903). En l'article “Caminos vecinales. Teulada a Denia”.
Ens parla d'una reunió el 27-09-1903 a Xàbia de pobles de la Marina. Dona dades sobre el camí en projecte que unirà Dénia amb el Pla de Teulada i dels beneficis que aquest fet reportarà als veins. Fa un repartiment dels metres que cada poble haurà de construir, al Poble Nou col·laborarà amb 1.750 metres del total del camí. Per acabar, compara les distàncies actuals amb aquelles que resultaran una vegada obert el camí. Si ho llegiu veureu que realment era necessari.

“Heraldo de Denia” nº 110 (14-06-1905). A l'apartat de “Noticias”.
En aquest article presenten una relació de la previsió de despeses en la construcció d'alguns camins veïnals a la província d'Alacant. Per al nostre camí en concret estan pressupostades 60.000 pts per als 12 Km entre el Pla de Teulada i Xàbia pel Poble Nou de Benitatxell, i 70.000 pts per als 10 km entre Xàbia i Dénia.

“El Liberal” nº 155 (1892). En “Crónica local y general”.
Una necessitat, també relacionada amb la manca de comunicació entre els pobles, era dotar de correu a cavall entre els pobles de la comarca. Parla de la creació d'un lloc de vianant entre Xàbia i el Poble Nou de Benitatxell, amb un sou de 150 pts.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

1998. TERCER CENTENARI DE LA FUNDACIÓ DEL POBLE NOU DE BENITATXELL

2009-11-26T10:32:00.000-08:00

Un dels actes més emotius en les celebracions del Tercer Centenari de la Fundació del Poble Nou de Benitatxell va ser l'homenatge als alcaldes, regidors i regidores que havien format part de l'Ajuntament o que encara estaven en actiu en 1998. Una foto actual però carregada d'història.

Membres del Consistori poblero durant la segona meitat del s. XX.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

EL POBLE I EL SEU TERME (I)

2009-11-20T09:46:00.000-08:00

A finals dels anys 60 el poble tenia una població d'uns 1600 habitants, actualment superem els 5000. En molts estudis ens posen com a exemple per l'elevat percentatge d'estrangers residents que supera el 60%. El terme municipal ha sofrit un canvi espectacular, però el vell nucli urbà no ha segut menys.
Si agafem un plànol dels anys 70 i el comparem amb un actual, podrem comprovar que el seu tamany es quasi el doble. Han sorgit carrers, avingudes, places i circumval·lacions que us convide a localitzar. Compareu vosaltres mateix un plànol de fa 40 anys amb la foto del Google Earth actual.

Anys 70 i actualitat. Localitzeu la circumval·lació a Xàbia, Avda. Lepanto, Plaça Nova, C/ Les Escoles, C/ del Mercat, eixample dels Benitatxells, etc.

Vista del poble des del'Avda. De València.

Vista del poble des del Molí.

Vista del terme. L'Abiar.

Vista del terme des del poble.

Vista del terme. El Montgó al fons.

Ruïnes al Puig Llorença.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

EL PRIMER TAXI

2009-11-15T03:13:00.000-08:00

A principis dels seixanta els vehicles motoritzats eren un espectacle al carrer. Pepe, el Peixcater, va ser el nostre taxista durant molts anys, i el seu taxi, el nostre cotxe.
(Foto cedida per Ricardo, el net de Pepe)

A la foto està Pepe, fora del taxi, i Antonio el Secretari al volant. Els xiquets semblen els seus fills Salvador i Trini, també estan Pedro Telèfonos i altres xiquets que no reconec.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

EL FUTBOL AL POBLE NOU DE BENITATXELL

2009-11-14T02:42:00.001-08:00

L'esport encara no havia tingut cap participació al blog. Encara que és poc el que tinc, ací van unes fotos i a vore si s'animeu, que segur que en teniu moltes més per casa.
Al llibre de festes de 1996 apareix publicat un article titulat “CAMP DE FUTBOL EL CALVARIO”. A l'article, reproduït més avall, ens parla de l'antiga ubicació del camp de “El Calvario” al cabdavall del carrer Pou i de l'heroïcitat de l'equip del poble en guanyar al Benidorm l'any 1957.

Llibre de festes de 1996. No apareix l'autor.

Detall de l'equip al 1957.

El Teulada ha segut el nostre rival més important. Donava igual quedar millor o pitjor en la lliga si el guanyàvem. De fet quan el Teulada va ascendir de categoria, recorde que vaig deixar d'anar a vore els partits. Aquesta és una foto de l'equip del Teulada que va jugar el primer partit amb el Poble. A la foto està Juanito Cervera, era l'any 1945.

L'equip al 1980 amb el seu president, al nou camp de La Font.

L'equip al 2002. Del llibre de festes.

L'equip a 2003. Del llibre de festes.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

UNA DE BURROS, HAQUES I "MATXOS" (MULS)

2009-10-01T10:05:00.000-07:00

Fa uns quatre o cinc anys vaig anar a la fira de Sant Antoni a Benissa. En la meua vida havia vist tantes burres, haques i “matxos” junts!
Al Poble Nou de Benitatxell quasi no queda ningú que mantinga aquests animals a les quadres, i menys que els utilitzen pel treball al camp. Si hi han quatre nostàlgics, estimen tant els seus quadrúpedes que sols els trauen per passejar i per anar als concursos de tir.
Els més joves no podem ni imaginar la importància d'un d'aquest animals en una casa. Si era faener i valent i, a més, tenia bon caràcter i era intel·ligent, el consideraven com un més de la família. Quantes històries he sentit contar d'animals que han salvat els amos o s'han quedat quiets quan un xiquet ha caigut baix les seues potes, o tantes altres que segur que vosaltres també heu sentit contar.

El ti Paco en la verema i amb els cabassos preparats per carregar el carro.

En plena faena i amb els aparells necessaris per a la càrrega.

Aquesta era una imatge típica fa sols 50 anys. Pense que és al carrer Trinquet, front la casa del cartero, on vivia el ti Toni (amb la cadira).

Una imatge de la bona relació entre l'animal i l'amo.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LES XIQUES DEL "CORTE" ALS ANYS 50

2009-09-29T10:37:00.000-07:00

Per aquells anys, allò d'aprendre a cosir era molt important per a una dona que volia comportar-se com una excel·lent mestressa de la llar. De fet, i encara que ens semble estrany, les xiquetes ja prenien contacte amb la costura a les escoles: cosien, brodaven, feien calats i tot allò que la mestra estava capacitada a ensenyar. Anar a costura era per a les xiquetes sinònim d'anar a l'escola, encara que supose que també farien matemàtiques i gramàtica.
En acabar l'ensenyament primari, i com que els coneixements impartits a l'escola no eren suficients per convertir-les en unes perfectes mestresses de la llar, havien cursos de “corte i confecció” (costura) per perfeccionar la seua tècnica.
Eren altres temps i pense que el canvi ha millorat positivament les condicions de vida de les dones. El problema és que nosaltres també hem hagut d'aprendre a cosir un botó.

Alumnes de costura a la porta de l'església (anys 50).
Darrere: Paquita, Rosita, Pepita, Tonica, Joaquina i Maria.
Davant: Juan, Pascualeta, Maria, Teresita, Teresa, Maria la "Mestra" i Pepe.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

L'ESCALDÀ AL POBLE NOU DE BENITATXELL (ACTUALMENT)

2009-09-23T08:06:00.000-07:00

Després d'aquesta parada estival obligada, no precisament per les vacances, vull començar amb un tema d'aquells que vaig utilitzar en les primeres entrades del bloc: l'elaboració de la pansa.
Aquella vegada vaig presentar uns vídeos gravats a Gata i amb gent de Gata, ara us porte unes fotos del poble i amb gent del poble. Espere que us agraden. ( Fotos cedides per Fco. Ferrer, el "Cartero").

El primer pas serà preparar el forn d'escaldar per què faça bullir la caldera.

Abans de començar l'escaldà s'ha de preparar l'aigua amb llexiu o sossa càustica. Amb aquests productes aconseguirem que la pell del raïm talle més facilment i s'accelere el procés de secat.

Ara, amb l'aigua bullint, és el moment en que introduirem el raïm durant un curt espai de temps d'uns 10 segons aproximadament.

En traure el raïm comprovarem si la pell s'ha tallat el suficient. Després ho extendrem damunt dels canyissos i escamparem bé el producte per què li arribe el sol adequadament.

En els dies següents haurem de traure la pansa al sol i girar-la fins que estiga seca. Per les nits la protegirem de la serena i haurem de tindre cura que la pluja no ens la faça malbé.

Actualment, al Poble Nou de Benitatxell, aquesta és una tasca que està en perill de desaparéixer. Sols unes poques famílies s'esforcen en mantenir les tradicions.

El descans, una part important en tot treball.

Encara que millor seria dir, festa familiar.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

FESTES A SANTA MARIA MAGDALENA AL 1989

2009-07-21T16:58:00.000-07:00

Ací una de les festes més recent per a aquells que no coneixen a ningú en les fotos en blanc i negre. Ara fa 20 anyets aquests van ser els festers i festeres de Santa María Magdalena (festes de 1989). Què atrevits! van passar de la comissió de festes major i ho van voler portar avant ells i elles mateix. La veritat és que van ser unes festes que van marcar història ...

Festers i festeres al 1989.

Els festers abans d'anar per les festeres.

Passacarrer amb els festers i festeres el dia de Santa Maria Magdalena.

Festers i festeres amb Sant Cristòfol.

Un atreviment amb el consentiment d'Ernesto, el rector. Sant Cristòfol, abans de la benedicció de vehicles, camí del cadafal.

Grup de festers acompanyen el sant.

El mateix dia es va fer la paella gegant, un costum iniciat a finals dels anys 80.

José Antonio Vallés llopis
http://fotosantiguesbenitatxell.blogspot.com/

LA QUADRILLA DEL TI BOTELLA

2009-07-15T09:19:00.000-07:00

Una altra quadrilla dedicada al raïm era la del ti Botella. No és molt el que sé, però sembla que treballava en un sequer a l'Avda. de València a finals dels anys 50 i principis dels 60.

El ti Botella amb la seua família i els treballadors.

Està clar que al seu poble d'orige es celebrava la festa de Sant Josep, el que no sabem és com va arribar el ninot al poble i que van fer amb ell. Si algú ho sap feu un comentari i aclariu el dubte.

El ti Botella amb les estisoradores i el ninot.

BOUS AL CARRER: ANYS 50 I 60

2009-07-09T15:14:00.000-07:00

Els bous (vaquetes) al carrer són una tradició molt arrelada a les nostres terres. Al Poble Nou de Benitatxell l'evolució de la festa ha fet que canviara prou en els últims anys.
La ubicació per exemple no ha estat sempre la mateixa. Tots tenim com normal disfrutar de la festa a l'Avda. de València, però no fa massa les vaquetes corrien pel C/ Major i C/José Antonio. Si a més preguntem als més vells ens parlen d'altres llocs on s'han celebrat les corregudes: als Benitatxells o al Molí (on està el parquing de l'escola).
També han canviat els corrals per guardar les vaquetes. Si la memòria no en falla recorde que tancaven els animals en els corrals de cases deshabitades que estaven dins del corro (la casa dels llumeros al C/ José Antonio i també un altra casa a l'altra banda de carrer, potser la casa dels Pardet, però no ho recorde bé). Mes avant els van tancar al cantó de Bufón (C/Dénia).
Un canvi, també important per la seguretat, són les barreres. Ara són barreres ja muntades que es poden transportar d'un lloc a un altre a conveniència, abans estaven clavades a terra i nugades amb cordes. Les entrades eren espectaculars, quan els animals arribaven al corro els homes muntaven les barreres amb gran coordinació, uns subjectaven la biga mentre els altres la nugaven amb una rapidesa increïble.
Recorde una imatge que de segur no es repetirà més mai: les vaquetes combinades amb els coets borratxos a l'eixida del cinema. Eixiem de veure la pel·lícula directes al corro i quan les vaquetes ja corrien, a més si tenies la sort que eixa nit tocaven coets, l'emoció estava garantida.

Bous al C/ Major i C/ José Antonio.

Barrera de protecció a la porta de casa. Com podeu observar, feta de qualsevol manera, amb el que tenien.

Una imatge típica de les dos dones que miren els bous des del balcó de casa.

Sembla una foto de la festa dels bous presa al Molí, podeu observar el campanar de l'oratori al fons.

LES FESTES PATRONALS AL 1970

2009-06-30T15:31:00.001-07:00

En unes tres setmanes començaran les festes patronals al Poble Nou de Benitatxell. Per fer-nos una idea de com eren aquelles festes pense que està bé disposar d'aquest document escrit: el llibre de les festes a Santa Maria Magdalena de 1970, II centenari. Em conta Elena, que m'ha fet arribar aquest exemplar, que possiblement va ser el primer llibre de festes publicat a poble. Consta de 24 pàgines i les cobertes de cartró. La impressió és a una tinta, en negre, sobre paper blanc. La portada està impresa en blau i apareix una imatge del poble, en contraportada una foto de la patrona en blanc i negre. Escrit totalment en castellà.

El llibre va ser imprés a la impremta Botella de Xàbia.

Portada i salutació de l'alcalde, Miguel Català.

Salutació del rector Francisco Llopis Blasco, després rector a Moraira per molts anys.

"Benitachell ante la historia", article de Juan Bautista Pedrós. Entre altres informacions ens conta per què Teresa de Moncada, dona del duc de Medinaceli, va fer la donació de la imatge de Santa María Magdalena.

La imatge del poble al 1970. Mireu i digueu-me què ha canviat.

Reina de festes al 1970: Teresita Pascual Catalá.

Apareixen les dames d'honor però no les fotos.

Poema a la reina de festes de Jaime L. Esteve Devesa.

Comissió de festes.

Programa de festes. Res a veure amb l'actualitat.

Un interessant recull de publicitats aparegudes al llibre (sols hi havien 16 publicitats).

EL CONTE DE L'HOME QUE NO VA FER CAS A SON PARE.

2009-06-25T15:53:00.000-07:00

Durant els primers anys de la EPA (Educació de Persones Adultes) al Poble Nou de Benitatxell, els alumnes i les alumnes eren d'una edat que estava entre els 18 i els quasi 60 anys. Gent amb ganes de fer coses i que tenien amb el graduat el motiu per eixir de casa i disfrutar al temps que aprenien. Sense cap dubte van ser el millor alumnat que pot tindre un mestre, i encara que estiga lleig dir-ho, trobe que vaig aprendre jo més d'ells que ells de mi.
Va sorgir com un exercici d'expressió oral i després escrit la idea que l'alumnat contara històries que havien passat al poble, acudits, contes... que gravàvem i després treballàvem.
Un d'aquests contes és el que ens va contar Vicent “el Correu”, i que li l'havia contat el ti Pedrós quan ell era menut.

EL CONTE DE L'HOME QUE NO VA FER CAS A SON PARE.

Vivia, no sé si al Poble Nou o a algun poble dels voltants, un matrimoni que feia prou temps que s'havien casat. Els anys passaven i la parella no engendrava cap fill. Els dos estaven preocupats per la situació, però a l'home venien al cap les sàvies paraules de son pare: “si alguna vegada et cases i no pots tindre fills, no n'adoptes cap; si tens un secret que no vols que ningú conega, no li ho digues a la teua dona; i no plantes mai arbres que no donen fruït”.
El consell de son pare era com una sentència que no el deixava dormir. La dona, davant la impossibilitat de tenir descendència, marejava al seu marit amb la idea d'adoptar un xiquet, però l'home no es podia traure del cap les paraules de son pare.
Van passar els anys i a la fi l'home es va donar als desitjos de la seua dona i van adoptar un xiquet. Com és normal, va ser una alegria per a la casa. Els pares el van educar i cuidar com si fora sang seua o encara millor. El xiquet es va fer gran i el pare va donar gràcies de no haver fet cas a son pare.
Uns anys més tard a la dona se li va ocórrer la idea de plantar uns xops al camí d'accés a la casa. A l'home li acudiren a la memòria les paraules de son pare: “no plantes arbres que no donen fruït”. Encara que es va oposar en un principi, la insistència diària i el fet d'haver contrariat les paraules de son pare amb el cas de l'adopció, situació que li havia reportat grans alegries, el van fer claudicar. Va plantar els xops i en pocs anys es van fer ben grans i bonics. Eren l'admiració de veïns i amics.
L'home vivia satisfet i recordava les paraules de son pare: “si alguna vegada et cases i no pots tindre fills, no n'adoptes cap; si tens un secret que no vols que ningú conega, no li ho digues a la teua dona; i no plantes mai arbres que no donen fruït”. Semblava que son pare havia errat amb les seues ensenyances, però no podia ser així, no podia estar equivocat en tot.
Com que encara mai havia contat un secret a la seua dona que fora tan important com per que no el coneguera ningú, va decidir posar en pràctica aquest engany. Va anar a ca el sabater i li va contar el que li passava. Quan ja l'havia informat, va demanar el sabater que s'amagara a la muntanya durant uns dies, a canvi ell li pagaria el jornal com si estiguera treballant. El sabater com no estava casat i no tenia ningú al seu càrrec, va acceptar amb gust la proposta. De bon matí, sense que ningú el veies, va partir del poble.
Van passar uns quants dies i la gent va començar a preguntar pel sabater. Ningú sabia res. Tot eren suposicions sobre si havia anat de viatge, si estava malalt, si havia trobat una dona i havia anat a casar-se, i algunes més que es podeu imaginar.
L'home ja tenia el que volia, la situació li permetia continuar amb l'engany. Va cridar a la dona tot preocupat: “He de contar-te un secret, no puc amagar-ho més.” La dona es va espantar i li va demanar que li ho contara, però ell li va assegurar:
- Mira, si algú s'assabenta d'açò, en costarà la vida.
- No patisques, ningú sabrà el teu secret – va afirmar la dona.
- Veurás, l'altre dia vaig discutir amb el sabater i en la brega li vaig pegar un mal colp i el vaig matar.
La dona no podia creure el que havia sentit, però va jurat no dir res a ningú i a més el va perdonar, havia segut un accident.
La mentida estava en marxa i ell sols havia de deixar passar el temps. Les dones parlaven, els homes parlaven i ningú sabia res del sabater. La dona anava posant-se nerviosa, l'home cada vegada més satisfet per què son pare no havia encertat, podia confiar en la dona.
Què errat estava!, la dona no es va poder aguantar i va anar a casa la germana a desfogar-se:
Germana meua, quin disgust més gran que tinc.
- Què et passa que vens així?
- Tinc un secret molt gran que no puc contar a ningú.
- Conta, conta... i no tingues por, que posarem remei -insistia la germana.
- T`ho conte si em promets no dir-ho a ningú.
- Tranquil·la que no ho contaré mai -va assegurar la germana.
- El sabater, el sabater... el meu home va matar al sabater.
La germana va guardar el secret fins que el seu marit va arribar a casa. La preocupació per la notícia era tan gran que no va tindre més remei. El mateix li va passar al marit amb el seu germà, i a aquest amb la seua dona, i també amb la veïna. El cas és que en uns pocs dies tots sabien que havia passat amb el sabater.
Sense saber com i com no, la notícia va arribar al justícia del poble i el nostre innocent veí va ser empresonat, jutjat i condemnat a morir penjat en temps rècord.
Com no tenien res per fer el cadafal per a executar-lo, a algú se li va ocórrer la idea d'utilitzar els xops que la família tenia al camí que anava a sa casa, clar eren uns arbres que no donaven fruït, per tant eren els més apropiats. Així que van tallar els xops i van preparar el patíbul.
L'altre problema era trobar a algú que es fera càrrec de l'execució. El fill, pensant que el fet de son pare anava a perjudicar-lo prou al llarg de la seua vida, i com que ja no hi havia solució, va decidir presentar-se voluntari com botxí de son pare. Buscava amb açò el perdó de la comunitat.
Així és que el dia assenyalat per a l'execució el van portar al sequer de sa casa, el van pujar al patíbul fet amb els seus xops i el seu fill va procedir a posar-li la corda al coll.
Son pare tenia raó!, tots els consells als que no havia fet cas quasi li costen la vida. Va pegar un fort crit i va relatar als presents la veritat de tot el que havia passat. Tots el miraven incrèduls, però quan va afirmar que el sabater estava a la muntanya, a la caseta que utilitzàvem quan anaven a caçar, i van comprovar que era veritat, el van soltar.
No sabem que va passar després, però segur que en aquell poble els fills fan cas a les advertències dels seus majors.

OLIMPIADES A LA GRANADELLA 1982

2009-06-23T15:33:00.000-07:00

Olimpiades que sols tenien dos països participants: Alemanya i Espanya. Aquestes eren al mes d'agost, quan les festes al poble ja havien acabat i les famílies pobleres anaven a estiuar a la cala. Les competicions esportives estaven organitzades per Xaro, la madrilenya, amb l'ajuda de Brigitte, l'alemanya del carreret, i algun pare o mare més.
En els dies de preparació dels jocs, els xiquets i xiquetes acompanyats d'alguns pares i mares, feien la neteja de la platja. Així que els jocs eren com un premi per la seua faena.
La competició es realitzava davant l'antiga caserna de la Guardia Civil, a la "casilla" o al carreret.
Durant un parell de dies es feien proves de tot tipus: carreres, natació, llançament de pes... i altres que s'inventaven i que no venien en el programa. El cas era veure la cara de satisfacció d'aquells xiquets i xiquetes, amb això estava sobradament pagada la faena dels organitzadors. Ah! i després el lliurament de premis, com no?
Des d'ací un agraïment a aquesta tasca tan desinteressada i a Nina per fer-me arribar les fotos.

Alguns dels participants a la "casilla", antiga caserna de la Guardia civil.

Alemanys: Nina, Claudia, Nicolai i Rainer.
Espanyols: Juan, Jose, Carolina, Juan Carlos, Sergio, Ivan, Juan Luís, Rosa, José Ángel, Juan Luís, Natalia... i alguns més que no estan en la foto com Ximo o Paco.

Els xics...

i les xiques.

FILÀ AL-GARSIVÀ.

2009-06-22T14:55:00.000-07:00

Si la memòria no en falla, i si ho fa agrairé que m'envieu un comentari amb la correcció, la festa de Moros i Cristians al Poble Nou de Benitatxell va començar al 1987. En aquella primera aparició de les filades es creure convenient incloure els actes festius dins de la setmana de la festa major en honor a Santa Maria Magdalena. En concret, durant aquest any, la desfilada de les comparses va ser el 25 de juliol, dia de Sant Jaume.
Una de les comparses que van iniciar la festa, AL-GARSIVA, hui ha desaparegut, però ací van unes fotos cedides per Toni Ferrer. Al-Garsivà va tindre el seu casal a dos llocs, però segur que molts recordeu quan estaven al Carrer Plàcido, pel carreró que ara va a la Plaça Nova. Que festes, amb boets i tot.

Els primers anys van desfilar algunes dones amb AL-GARSIVA, però prompte es va convertir en una comparsa on sols participaven homes.

Primer any de la comparsa i de les festes de moros i crisians al poble.

Un altre detall de la desfilada.

La filà AL-CARSIVÂ, a finals dels 80.

Eixida des de l'Avda. d'Alacant. La filá a mitjans dels anys 90.

ANEM A LA PLATJA...ALS ANYS 50 I 60

2009-06-15T04:26:00.000-07:00

S'apropa l'estiu i la calor ens demana un banyet a la mar. Els pobleros i pobleres hem fet nostres la Cala Llebeig i la cala Granadella. Hem disfrutat de les platges de Moraira i de Xàbia. El cas era remullar-nos, amb la família o amb els amics, quan arribava el bon temps i aquestes eren les que teníem més a prop.

Juanito Cervera, Rosita i més, sembla que a la platja del portet de Moraira.

Anys 50.

Els mateixos a la Granadella, vista des de la "casilla". Anys 50.

Grup de pobleros i pobleres a la platja de l'Ampolla, Moraira. Anys 60.

Quadrilla d'amics a finals dels 50.

La família de Pepe el Fuster" a Moraira. La xiqueta al braç de son pare és Elena, la mestra.

Finals dels 50.

Els mateixos ja dins l'aigua.

Elena a la platja. Si Sorolla ho haguera vist, segur que ho hauria pintat.

DE FESTA AL RIU-RAU. AMICS ALS ANYS 60.

2009-06-13T12:00:00.000-07:00

Anar de festa a la caseta amb els amics i les amigues és un costum molt arrelat al Poble Nou de Benitatxell. Alguns diran: “i als pobles veïns també”. Sí, és cert, però no tant com ací. Jo no havia conegut mai fer una celebració de la nit de Nadal amb la família fins que els meus amics es van posar a festejar amb xiques forasteres. La nit de Nadal i la de cap d'any eren per als amics, què era això de la família? Per als amics i sense control dels pares, a la caseta, i amb bon menjar i millor fi, o com a mínim, que fora abundant. No demanavem res especial, al riu-rau i al costat de la pila de canyissos podia ser un bon lloc.

Els carteros, Ximo, Salvador, Largo i altres.

LA BANDA DE CORNETES I TAMBORS

2009-06-13T01:37:00.000-07:00

Actualment existix al poble una arrelada tradició musical que hem d'agrair a la Banda Municipal que va iniciar les seues actuacions allà pel 1987, durant les festes de la Rosa. Aquesta, tanmateix, no va ser la primera agrupació musical. Ens hem d'anar a principi dels anys 70 amb la creació de la banda de cornetes i tambors de l' Organització Juvenil Espanyola (OJE). Al front d'aquesta organització estava el delegat local Francisco Pascual Devesa que va iniciar les reunions que portaren a la creació de la banda. Encara que no va durar molts anys, va ser aquesta la banda de les processons i les cercaviles de bona part dels anys 70, que rivalitzava fortament amb la de la veïna Teulada i altres de la contornada, i que de vegades anaven acompanyades de majoretts. No és massa el que tinc, però espere que us faça recordar i rebusqueu pel vell calaix alguna fotografia que em poguéreu fer arribar. (Fotos cedides per Antonio Ferrer)

Reunió de Francisco, el delegat local, amb un grup de xics: Josep Antoni Colomer, Jaume, Toni, el Canyero, Juanvi el Roig, Fernando i ?

La primera actuació de la banda va ser a Senija. Encara no tenien la vestimenta que els caracteritzava. A la foto el Canyero, Toni, José María i Pep de Vidal.

Fernando i Toni, el mateix dia a Senija.

Article de Francisco Pascual Devesa, delegat local de l'Organització Juvenil. Llibre de festes de juliol de 1973.

FOTOS DE FAMÍLIA ALS 50 (PART 1)

2009-06-06T03:59:00.000-07:00

Són moltes les fotografies familiars que m'han fet arribat. He vist oportú publicar-les ja que en les mateixes hi apareixen altres persones no relacionades amb la família, paisatges del poble, costums, formes de vestir... que pense poden ser d'interés. En esta primera entrega unes fotos cedides per Francisco Ferrer, el “Cartero”, amb la seua família i amics. Les fotos són dels anys 50.

El "Cartero" amb sa mare, els germans i amics.

El mateix dia amb més amics i veïns.

A la caseta amb uns amics de València.

A l'estiu melons. No sé si estaria bo o era fam, però alguns es menjaren fins les corfes.

De paella, un clàssic que no pot faltar en un bon dinar.

LES FESTES DE LA ROSA A PRINCIPIS DELS 70: EL PA BENEÏT.

2009-06-01T09:42:00.000-07:00

Com que les festes de la Rosa encara no fa massa que han segut i no sé si podré aguantar-me fins el proper any per publicar les fotos que hui m'han fet arribar, ací les teniu. Per l'edat que podien tindre les xiquetes i xiquets calcule que són de 1971-72.
Com podeu veure, alguns dels xiquets que participen en la festa com a portadors van amb vestits regionals. Aquets és un fet que actualment no es manté. Igual no estaria mal tornar a les velles formes. No seria tan difícil si pensem que ja es posen el vestit regional per a l'ofrena del dissabte, no?.

De roig, MªJosé; la xiqueta, filla d'una mestra; a la dreta, Toni el "Llumero"; al fons, les safates amb el pa beneït.

Segur que heu conegut a Lola, a Vicente el "Correu" i a motls més.

La comitiva en processó al cantó de l'Abiar.

Abans del passacarrer. Paula i Mª José amb els seus cosins. Al fons els bars "Levante" i "San Carlos".

Paula i MªJosé al terrat abans d'anar a la festa.

CINEMA PER A TOTS I “PER A TOT”

2009-05-29T21:00:00.000-07:00

Tot el món sap quina és la funció d'una sala de cinema: projectar pel·lícules com més noves i més bones, millor. Al Poble Nou de Benitatxell els responsables que açò fora possible eren Juanito Cervera i la seua família. Baix la seua direcció els cinemes del poble, Teulada i Moraira.
Puc assegurar que als anys 40 el cinema era una de les poques diversions que podia tindre la gent d'un poble com el nostre. Recorde quan era menut, allà pels 70, i a casa em donaven 15 pessetes, encara que ben prompte va pujar a 25, per anar els diumenges a veure aquelles pel·lícules que Juanito ens posava. La sala s'omplia de xiquets i xiquetes, mentre els pares i mares descansaven de nosaltres.
Les projeccions compartien protagonisme amb moltes altres activitats. La pantalla estava darrere d'un escenari preparat per fer altres representacions, principalment teatrals. Allí van debutar actors i actrius que a més eren festers i festeres, xiquets i xiquetes d'escola o membres d'alguna colla d'amics o associació. El sainet “Nelo Bacora” era un clàssic que va ser representat en varies ocasions, en diferents èpoques i diversos actors i actrius.
Tambe es feren les presentacions de festers i festeres; els reis d'Orient van lliurar allí els seus regals; inclús van haver xarrades i mítins polítics.
Encara que per motius de seguretat el cinema va tancar les portes a tot tipus d'actes, ara ens el trobem convertit en una escola de les arts escèniques. Supose que un digne us per a un local que ens porta tants records, açò serà sempre millor que romandre tancat.

Juanito amb el projector cap al 1949. Al cinema Cervera del Poble Nou.

Antesala a Teulada.

La ti Paulina amb els seus fills.

Representació teatral dels xiquest i xiquetes de l'escola. Anys 80.

Coronació de la reina de festes. Anys 70.

Representació teatral dels festers i festeres. Anys 90.

PER SANT PANCRAÇ, SARMENT.

2009-05-26T15:16:00.000-07:00

Per acabar amb el mes de maig que millor que dedicar este article a la quadrilla del sarment i a l'orige de la festa de Sant Pancraç. La faena quasi me l'he trobada feta amb l'article “Del sarment a la flor” que Fervis va publicar al llibre de festes de 2007. En ell ens parla dels components d'aquest grup d'amics tan animat i de com es va formar i del seu final, encara que la festa va continuar. Els meus agraïments a l'amic Fervis.
(Fotos cedides per Francisco Ferrer "Cartero")

Principi dels 50. La quadrilla del sarment a Sant Pancraç, amb bigot i nas postís. A la foto: DARRERE Azaña, El Gafes o Peó, el Gegal (pareix), Miquel pare de Plácido, ?, Vicent de Martínez, Bevíá (mig tapat), l'Agutzil (Kiko Peña). DAVANT: Vivente Ferrer "Cuellet" , ? , Paco Torra, Gabriel Marqués? y Vicent "Caudillo". Si voleu saber més, podeu llegir l'article de Fervis que apareix reproduit més avall.

Una imatge del mateix any. Una "carrossa" d'aquelles que ens podiem permetre per animar la festa.

Del llibre de festes de 2007. Cliqueu sobre la foto per poder llegir-ho.

Foto de la quadrilla vestits a l'estil de l'oest americà. Principi dels anys 50.

Del mateix any, pero no del sarment. Dos carteros, Martínez i Miguel Vidal (pareix).

Els mateixos al carrer Major.

EXCURSIÓ DE FI DE CURS A MADRID AL 1989

2009-05-11T09:30:00.000-07:00

Com que sembla que als més joves els costa prou reconéixer a aquells que apareixen a les fotos més antigues, ací en van unes més actuals. L'excursió de fi de curs a l'any 1989. Sols fa vint anyets.

Davant la porta d'Alcalà amb el mestre José María. Feia les fotos Vicente Ferrer, no no eixía mai. o sí?

Un grup d'alumnes a taula. Mireu a l'espill, sembla V. Ferrer, no?

El grup al “Parque del Retiro”.

Què cultes! no podia faltar un museu, era un viatge escolar.

ELS MESTRES AL 1973

2009-05-11T09:24:00.001-07:00

Tornem a l'escola. M'he està resultant prou complicat trobar fotos de mestres i alumnes anteriors als anys 70. En aquest cas us presente el claustre de 1973 al complet, 6 mestres per a tot el centre. No m'explique com ho aconseguien. Recorde que quan jo estava a seté i huité, 1978-80, el grup estava a la mateixa aula, una vintena per curs, una quarantena amb un mestre i amb dos nivells. Sabent el que sé devien fer filigranes per poder ensenyar-nos alguna cosa i la veritat és que ho aconseguien.

Claustre al 1973 a l'escalinata d'accés al pati. Sentat davant, Antonio Cervera (poblero); darrere, Pedro Mariano Guillen. Drets, de dalt a baix: Josefa Mata, Elena, Pepita, Vicente Tomás.

Elena a principi dels 70 a l'oratori. Si recordeu molts vam començar allí, a pàrvuls o millor: l'escola dels “cagons”.

SANT PANCRAÇ A PRINCIPI DELS ANYS 80

2009-05-04T16:03:00.000-07:00

Als anys 80 la festa de Sant Pancraç va minvar en la participació. Les quadrilles d'adults van desaparéixer i la festa es va mantenir gràcies als xiquets i xiquetes acompanyats de mares. Sols a principi dels anys 90, impulsat per l'exposició de fotografies sobre la festa, aquesta va viure un “boom” que va durar uns pocs anys. Sembla que va ser el Sant Pancraç de 1992, del que recorde que acompanyaven la festa dues bandes de música. Em va fer molta impressió veure com la gent disfressada omplia el carrer de costat a costat i ocupava tota l'Avinguda de València, des del mercat fins el cantó de l'Abiar. Espere poder publicar en breu alguna foto al respecte.

Al 1981 al C/ José Antonio. A més de les disfresses una curiositat, quatre de les sis són mestres en l'actualitat. Les localitzeu?

El carro que apareix a la foto era el de ma mare. Menut final va tindre la relíquia. Després de passejar la beguda i a Felip per tot el poble, en arribar dalt del carrer Pou a algú se li va “escapar” el carro carrer avall amb Felip dins, beguda no en quedava. En arribar baix el carro havia mort, “requiescat in pace”.

La meua quadrilla ja sense carro. Pense que va ser aquest any l'ultim o un dels últims en fer la processó a Sant Pancraç. Ernesto, el rector, va decidir que no es podia participar en un acte religiós en les condicions que estava la gent, i que era millor traure la imatge del sant el mateix dia de la Rosa.

Unes amigues al 1982.

Amb la meua quadrilla allà pel 1984.

SAN PANCRAÇ ALS ANYS 70

2009-05-04T10:03:00.000-07:00

Són poques les fotos que he pogut aconsseguir dels 70. Si me'n feu arribar algunes us promet publicar-les. Encara per aquestes dates els participants seguien les consignes de l'alcalde de la festa.

Aquesta és de 1973-74. Les dones amb barret al cap. A la foto Mª Dolores, Vicente Tomás, Elena, Rosario (dona de V.Tomás) i el practicant entre altres.

Grupet de xiquets i xiquetes al carrer la Mar. Ells de dona, elles d'home, al 1978.

FESTES DE SANT PANCRAÇ ALS 50 (PART II)

2009-05-04T09:25:00.000-07:00

Vull aprofitar que estem de ple en les festes de la Rosa per fer un altra entrega sobre els primers anys de la festa de Sant Pancraç. L'alcalde elegit sols per aquest dia, després de la missa, donava l'ordre de com havien d'anar “disfressats”. No eren vestimentes massa elaborades: un barret, un mocador, un davantal... distingien els participants. Hui en dia l'alcalde de Sant Pancraç continua donant les consignes de la festa, però la veritat és que la gent no fa massa cas i s'ha convertit en un Carnestoltes a deshora, amb disfresses molt elaborades i variades. Potser hauriem de plantejar-nos tornar als costums antics, així aconseguiriem una festa autèntica i diferenciada de la resta.

En els primers anys de la festa no pot faltar alguna referència a la quadrilla del sarment. Toca la pandereta Vicent Martínez de la quadrilla del Sarment. El de la seua esquerra és Paco Buigues, darrere Vicent Ferrer i a la seua dreta sembla el "Moreno Capella". El que està a la reixa és "Quiquet" i al fons el ti Boquilla". Els altres vols deixe per a vosaltres.

Grup d'amigues a la Venta al 1954. La consigna per a les dones, el davantal.

Pepe i Vicenta l'Ordinari amb un grupet d'amics participen amb una “carrossa” de l'època.

Detall de la mateixa.

Al carrer Major amb mantó al 1955.

A la caseta abans d'eixir a la festa a finals dels 50. Amb la flor i el mocador al cap.

Grup d'amigues amb la flor i el mantó.

Al centre la dona del metge acompanyada per Pepica i Elvira.

A cavall de l'animal, també ells participaven de la festa.

Un altra a cavall.

FESTES DE LA ROSA: LA PROCESSÓ ALS 60.

2009-05-03T08:30:00.000-07:00

La festa era organitzada antigament per un majoral i dos clavaris, junt a tres clavariesses. Encara que fa anys que els festers són els que organitzen la festa, el majoral i els seus clavaris i clavariesses encara participen dels actes litúrgics.
El diumenge de la Rosa per la vesprada teniem i tenim la processó a la Mare de Déu del Roser. En acabar tota le gent espera a l'església on es canten els gojos a la Santíssima Verge del Roser i es celebra el sorteig dels rosaris: dotze pels homes i uns altres tants per a les dones.

Grup a la processò a finals dels 60. Podem comprovar que ja per aquells anys erem poc donats a portar ciri, per a què amb el ventet que fa!

L'alcalde Francisco Pastor Bolufer i part del consistori: Francisco, Juan i Vicente. Processó al 1967.

Clavaris i clavariesses al 1989. La imatge de la Verge no és l'original, perduda durant la Guerra Civil, aquesta data de 1940-41.

LES FESTES DE LA ROSA ALS 70: EL PA BENEÏT .

2009-05-02T16:32:00.000-07:00

És costum al Poble Nou de Benitatxell celebrar, el primer diumenge de maig, les festes en honor a la Mare de Déu del Roser. És en aquest diumenge que es reparteixen els pans després de missa major.
La comitiva de xiquets i xiquetes els porten a l'església per ser beneïts: els xiquets amb les posts al cap, les xiquetes amb cistelles. Després els tallen i preparen per al repartiment que comença quan acaba la missa.
El moment més especial és quan baixen els xiquets i xiquetes pel carrer de l'Església amb els pans trossejats i acompanyats de festers i festeres, amb la banda de música i obrint-se pas entre la gent. Molts s'apropen a agafar-ne un tros per donar el seu aprovat. Els mes afortunats els xiquets i xiquetes de la comitiva que no paren de menjar.
Després un moment d'espera a casa fins que arriba el fester o la festera a omplir-te el plat.

La comitiva de xiquets amb les posts al cap i els pans adornats amb roses abans de trossejar-los.

Durant el repartiment. El meu quinto "Rubio" o "Roget" i algunes xiques amb les cistelles. Supose que identifiqueu el lloc, estan davant de la tenda de Toni "Juana".

ELS ESMORZARS A LA GRANADELLA

2009-04-28T08:19:00.000-07:00

Més histories de la Granadella. Els més vells conten que no havien de patir pel dinar. Un hora abans treien una barca a la mar i, sense arribar ni al Morro Castell, calaven uns metres de xarxa, esperaven uns minuts i la plegaven plena de peixos. Després, segons el peix i els ingredients que disposaven, es decidien per l'arròs, el fregit o el cruet.
Recorde els esmorzars dels diumenges a la cova de les barques. Els homes compartien peix, embotits i pa que banyaven amb els millors vins de la terra. Ja amb la panxa plena i amb l'efecte del vi els eixia la vena artística i s'animaven en cançons i crits de “¡Visca la Granadella!” que se sentien a tota la cala, gràcies a les seues condicions sonores.
(Fotos cedides per Elena)

Anys 60. Pepe el Fuster, Pepe de Josefina, Pepe el Blanquet i els seus fills Pepe i Julian entre altres, amb la pesca del dia.

I per calmar la gana que millor que un bon cruet amb peix acabat d'agarrar.

Pepe el Fuster torna a casa amb els aparells de pesca.

LES COMUNIONS

2009-04-23T10:08:00.000-07:00

Arriben les comunions i no vull deixar passar l'oportunitat de publicar unes fotos al respecte. Espere que els visitants del blog em feu arribar més material per a poder fer alguna publicació més sobre aquest tema. Ho deixe en les vostres mans.
Les comunions són un moment especial en la vida dels xiquets i les xiquetes. Frases com "ja vas a comulgar" o "tu ja has comulgat", no indiquen més que el pas de la infancia a l'adolescència. Esperem que a partir d'aquest moment es comporten com adults. Potser abans fora així, però ara no hi ha cap dubte que el xiquet continua sent xiquet durant uns anys més, tal vegada massa anys.

En les primeres fotos apareix el rector Vicente García Morant, coautor del primer llibre sobre la història del poble.

Xiquets i xiquetes que val comulgar l'any 1975.

Xiquets i xiquetes de les comunions de 1976.

La meua primera comunió (1975).

Felipe Devesa al 1976.

Paco Buigues en la seua primera comunió el 1971. El rector és Francisco Llopis Blasco, fins fa poc el rector de Moraira.

Comunions als anys 50. El "Largo" pren la comunió de la má del rector Gregorio Llorca Barceló.

XIQUETS DE PANTALONS CURTS

2009-04-19T18:04:00.000-07:00

Era costum, fins ben entrats els anys 60, que els xiquets vestiren amb els pantalons curts i els calcetins ben alts. Deixaven els genolls a l'aire, sense cap protecció, així que els que no els tenien pelats, els portaven morats. Això si, encara que el xiquet patira fred i semblara un Crist, era una mesura molt rentable econòmicament. Si no pregunteu als pares i les mares que tenen xiquets menors de deu anys. Els pantalons de camal llarg eren el símbol que un xiquet havia deixat de ser xiquet.

La ti Paulina amb un grup de xiquets i xiquetes als anys 60.

Els més menuts amb pantalons curts. Anys 60.

Juanito i Pepita al C/ La Venta. Any 1935.

TREBALL MANUFACTURER ALS 60: LA CONFECCIÓ DE BORSES DE PLÀSTIC

2009-04-15T02:16:00.000-07:00

El Poble Nou de Benitatxell es va convertir allà pels anys 50 i 60 en punt de referència a la nostra comarca pel que fa a l treball manufacturer. La producció de borses de plàstic va substituir el treball de la llata i la confecció de barrets de palma. Vicente Colau, Miguel Catalá, Magdalena “la Viuda”, la família “Felip” o Gavica van ser alguns d'aquestos primers empresaris al poble.

Maria “Felip”, Pedro, Josefina, Serafina, Pepe, María i alguns més en la confecció de borses de plàstic. Al fons els rotllos de plàstic.

Francisco “Caullà” i Toni “Monica” en la confecció. Al fons els culs de cartró premsat utilitzats en les borses.

L'AJUNTAMENT DE SANT PANCRAÇ ALS ANYS 50

2009-04-13T04:59:00.000-07:00

Amb l'arribada de Franco al poder les festes de disfresses, especialment les de Carnestoltes, van minvar o inclús van desaparéixer de l'àmbit festiu d'aquest país. Sols l'argúcia d'algunes persones van fer possible el retorn d'aquesta festa ara també “disfressada”.
Al Poble Nou de Benitatxell se les enginyaren baix la figura de Sant Pancraç, el patró del treball. La festa en el seu honor disposava que la gent havia de “canviar el seu aspecte” segons les ordres que imposava una corporació municipal elegida per un dia. L'Alcalde de Sant Pancraç i la seua corporació inclús es permetien denunciar a aquells que no complien la normativa vigent.

El primer any de la festa de Sant Pancraç va ser el 1951, com resa en el quadre commemoratiu del seu 40 aniversari. Aquests són els components del primer Ajuntament.

A mijant dels 50 va ser Alcalde de Sant Pancraç Vicent Ferrer "de Cuello". Presidia la festa amb el bastó de comandament i un bon llaç al coll. La seua comitiva l'acompanyava pels carrers del poble.

LA LLIGA ANTICACIQUIL EN LA PREMSA DE 1916-1917

2009-04-09T09:10:00.000-07:00

En aquesta tercera entrega sobre la premsa històrica al Poble Nou de Benitatxell faig un seguiment dels fets que ocorregueren al poble entre 1916 i 1917. La creació de les lligues anticacics baix la tutela de Romualdo Catalá va tindre bastants seguidors al poble. La situació va desembocar en l'embarg de bens, l'actuació de la Guardia Civil i l'empresonament de set veïns del poble.
Com diu el llibre “La premsa a la Marina Alta: 1840-1990.”(T. Ballester. A.Espinós i F. Moreno),“EL PUEBLO ESPAÑOL” era una publicació d'idees anticaciquistes. Encara que el seu director era el xabienc Romualdo Catalá Guarner, la publicació es feia a Madrid. Romualdo va ser responsable directe de la creació de la “Lliga Anticaciquil” de les Marines. Polemitza amb el setmanari “LA REGIÓN” d'Alacant, de caire més liberal, i en especial amb el seu corresponsal a Xàbia, que signava amb el pseudònim de “Ratolí”.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 6 (20/02/1916). Titol: “El anticaciquismo en acción”.
El diumenge 13 de febrer de 1916, a les once del matí, es va fer el primer mitin de propaganda anticaciquista a càrrec d' En Romualdo Català. Romualdo va demanar permís per fer el mitin al carrer, però l'alcalde (Francisco Pastor Bolufer) no el va deixar. Davant la negativa del cap de la corporació van acordar fer-lo al camp. Va presidir l'acte el poblero anticaciquista En Gaspar Pastor (alcalde entre 1892-94). Van parlar el Sr. Gutiérrez i l'anomenat Romualdo, i van demanar a la gent que no votara els candidats proposats pel cacic.
Després de l'acte van dinar a casa de Gaspar Pastor i van ser atesos per la seua dona i filles.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 35 (05/11/1916). A l'apartat “Ecos de provincias”
Parla del repartiment dels consums, que posa de manifest la dolenta administració municipal. Sembla que els pagaments són arbitraris, i a aquell que no pot pagar, li embarguen els bens i els subhasten.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 38 (26/11/1916). Titol: “Benitachell”
Com que no s'han pagat els consums, han embargat màquines de cosir i altres objectes que han portat a Calp. Culpa als cacics del que està passant.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 42 (24/12/1916). Titol: “Benitachell”
Segur que les festes de Nadal de 1916 van tindre poc de pacífiques. Ens conta l'article que l'agent recaudador va arribar al poble, escoltat per la Guardia Civil, amb el fi de fer efectiu el cobrament. Les dones es van agrupar i els guàrdies les van separar a culatades amb els Maussers. Alguna de les dones, no sols del poble, sino també de Xàbia, va ixir malparada en els enfrontaments. Els contraris al caciquisme culpen als cacics de posar uns pagaments més elevats als seus enemics polítics, i demanen a les autoritats militars que actuen d'una manera més correcta.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 45 (14/01/1917). Titol: “Lo de Benitachell”
Ens parla d'una carta que han rebut del seu amic En Joaquín Ruiz Giménez, ministre de la Gobernació, on diu que els detesos al Poble Nou de Benitatxell havien estat entregats al Capità Jutge insrtructor dels fets per agresions a la Guardia Civil.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 57 (08/04/1917). A l'apartat “Ecos de provincias”. Signa “Uno de tantos”.
Conta que els cacics del poble van veure, en l'accident amb la Guardia Civil, la possibilitat de desfer-se de la Junta de la Lliga Anticaciquil. Així anava l'alguacil senyalant els seus domicilis i el cap de la Benemèrita procedia a la seua detenció. Estigueren 6 dies detesos ací i després 45 dies més a Alacant, fins que els soltaren, declarant-los innocents dels fets imputats. El 24 de març de 1917 foren alliberats.
L'article fa una relació d'aquells “màrtirs”: Jerónimo Monfort, Bautista Colomer, Vicente Catalá, Pascual García, Gabriel Beltrán, Sebastián Ferrer y Ramón Saijó?.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 59 (22/04/1917). Titol: “Benitachell”. Signa: “Un adorador de la verdad”. (falta una part)
Una vegada fora de la presor es diu que ha segut gràcies a un rector, però els de la Lliga pensen que es cosa de Romualdo i els seus amics de València, Alacant i Madrid. Quan fa referència als conservadors els anomena “Uñas Largas” i “Gorraferro”. Els acusa de voler mantenir en presó als anticaciquistes del poble.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 61 (06/05/1917). A l'apartat “Ecos de provincias”, “Benitachell”. Signa: “Los libertados”.
Fa referència a un article publicat a “El Ratolín”, escrita per “Uñas Largas”. Defén a Romualdo com la persona que ha fet possible el seu alliberament, aporta la transcripció d'unes cartes que ho demostren. Tracta als cacics de mentirosos. De moment no he pogut trobar l'article de “El Ratolín”, segur que ens donaria un punt de vista diferent, al temps que interessant.

“EL PUEBLO ESPAÑOL” nº 62 (13/05/1917). A l'apartat “Ecos de provincias”, “Benitachell”. Signa: “Uno de Tantos”.
Torna a referir-se a la publicació de “El Ratolín”. Sembla que diu que un rector ha estat el responsable del seu alliberament. Conta l'autor que açò és fals, que el rector de qui parlen va saber que un dels empresonats era familiar seu i va anar a veure'l, però no va poder fer res. A “El Ratolín” sembla que els cacics diuen que són ells els que han fet possible l'alliberament dels set homes, però l'autor els tracta de mentirosos.

“LA REGIÓN” nº12 (14/07/1917). Títol: “La farsa anticaciquil de los Catalás”
Aquest és un periòdic lliberal, que com he dit, rivalitza amb “El Pueblo Español”. Encara que no parla del poble, pense que és un bon complement per entendre la situació política del moment. Ens diu que no hi ha un problema de cacics a la nostra comarca. Acusa a la Lliga de voler crear cacics.

LA VEREMA

2009-04-05T16:13:00.000-07:00

Setembre, temps de verema. Tràfec de carros i animals carregats amb el preciat fruit, moscatell romà (d'Alexandria), la varietat més dolça.

Estiu de 1970. Recollida d'"escombros" (nom desafortunat, sembla que siga el rebuig, però què rebuig!) Ací estic a la Venta (l'Avda. d'Alacant)amb els meus pares.

La bàscula en qüestió pesava fins a 1500 kg. i amb un error mínim. De menuts pujaven un grup de xiquest i ens pesaven junts, de vegades no cabiem tots.

Al fons el carro amb el matxo, i cada vegada més cotxes. Al final la tecnologia venc.

Anys 70. Havia diversos punts de venta del raïm. Ací estan Francisco, Pepe i Toni Masiá al Carrer Lepanto.

Pepe Ferrer "l'Ordinari" pesava amb una pesa de pedra.

Vista general dels cabassos de raïm. El plàstic guanyava el camp als cabassos de llata i espart.

El "Bessó" arriba amb el seu animal al C. Lepanto.

RECTOR GASPAR MAYANS GARCÍA

2009-04-05T15:46:00.000-07:00

Els pobleros i pobleres de sempre hem considerat al nostre poble com bressol de militars i rectors. De fet són bastants els nascuts al Poble Nou.
Pel que fa als militars, es pot explicar per l'existència d'una caserna de la Guàrdia Civil, situada en l'espai ocupat actualment per la biblioteca municipal (informació pels més joves o els nouvinguts).
El cas dels rectors també està prou clar, açò és cosa de devoció, i aquesta li arriba a qui li arriba.

El 7 de juliol de 1957, any de la riuada. El rector Gaspar Mayans ,fill del poble, cantava missa per primera vegada. Al seu costat estan els padrins, Pascual Bolufer Llobell (alcalde) i María Pastor García. Don Gregorio (rector) apareix darrere.

AMICS I AMIGUES AL POBLE NOU

2009-04-03T17:06:00.000-07:00

Anem a continuar amb una selecció de quadrilletes d'amics i amigues ambientades pels carrers i altres indrets del poble. La fotografia era un fet excepcional que es feia en dates senyalades com festes i celebracions.

Fotografia datada el 3 de maig de 1948 (festes de la Rosa). Isabel i unes amigues es fan la foto amb el camionet, un medi de transport poc habitual per aquells anys de la postguerra.

Foto datada a l'estiu de 1947, supose que en les festes de Santa María Magdalena. Doña Pepita, Rosita i dos amigues més al carrer Major.

Mónica, Teresita, Trini, Rosita, Mónica i Isabel. Foto de 1947 en un bancal del terme.

Juan "el Largo" amb uns amics al carrer Trinquet. El tema central, una moto de l'època.

Anys 60. Quadrilla d'amics a l'Avinguda de València. El poble al fons.

QUADRILLA D'AMICS ALS 60

2009-03-31T10:59:00.000-07:00

Quadrilla d'amics als anys 60. Els vínculs d'amistat eren forts i tots anaven a una: les mateixes idees, la mateixa música, la mateixa llengua, el mateix poble. No són tots els que eren, però eren tots els que estan.

Vicent,Salvador, Pepe Martínez, Juan "el Largo" i Joaquín. A l'Avda. de València.

Els amics davant de la casa i fusteria de Pepe "el Fuster", Avda. de València.

Els amics sobre els pilons del muret de davant de la casa, com si d'una portada d'un LP (pels més joves CD) dels Beattles és tractara. Semblaven estar al dia.

VA DE MESTRES I XIQUETS

2009-03-30T11:28:00.000-07:00

Com diu Such: "No són fotos antigues, però ja ho seran". Espere poder fer una entrada amb fotos més velles, mentre ací van aquestes per anar fent boca.

De moment la més antiga que tinc, de l'any 1967. El mestre José Monserrat Ferrer, de Gata, amb els seus alumnes davant l'escalinata d'accés al pati (ara desapareguda). Els més joves són de la quinta del 1959. Un d'ells també és mestre al nostre centre en l'actualitat. Sabeu qui?

Ara uns quants mestres. Part del claustre al 1975 amb Vicent Tomás, Such, Pepita,Mª Josefa, MªTeresa Cardona i Pedro.

Els xics de la quinta de 1965. Curs 1978-79.

Such amb més alumnes de la quinta de 1965, també algunes xiques. Els acompanyen alguns xiquets i xiquetes del 1966 i 1967. Les menudes són les filles de Ferrer.

La quinta de 1967 acabaren l'escola el 1981.

El grup de 8é del 1980-81 era prou gran, però a l'excursió a Mallorca sols van anar huit xiquets i xiquetes. Aci alguns amb Ferrer i Such.

J. Miguel, Such, David, Juan, Josefa Mª i Elvira.

La quinta de 1968 acabaren l'escola el 1982. Com diu la samarreta de Cristina, van anar a Eivissa amb Such i Ferrer. Sembla que no van tenir prou festa i diversió i abans d'acabar el curs van passar un dia a l'Arenal.
A la foto amb els cambrers del Carrasco, on van dinar. El fotógraf, Vicent Ferrer, com no?

La quinta de 1969 acabaren l'escola el 1983. Aquest any van anar a Mallorca amb Ferrer. Els del curs anterior havien fet bona propaganda.

Anys 80. Els tutors de 4t, Such i Maria, quan arribaven a la uniat de “El Poble”, sempre feien una eixida seguint les fites del terme municipal. Anaven en direcció a Teulada per l'Abiar, la cova de les Bruixes i el Molí d'Azaña; després tornaven pel camí de Xàbia, coma Breco i el camp de golf.

Un grup de 4t dins de la cova de les Bruixes.

Molló, fita del terme del poble.

Molí d'Azaña.

Una de regal de finals dels anys 80.

DE FESTA A LA CALA LLEBEIG.

2009-03-20T04:40:00.000-07:00

La Cala Llebeig perd el seu nom perquè per als “pobleros” només hi ha una, “La Cala”. Està situada entre els termes del Poble Nou de Benitatxell i Teulada, i encara que sols és nostra a mitges, la sentim com part del nostre poble i més encara de la nostra gent. És un lloc que encara manté el seu encant, “allunyat” de l'avanç de les constructores i del turisme. Anar a La Cala és com fer un viatge de 30 ó 40 anys enrere en el temps. Els canvis que s'hi produeixen són lents i esperem que no s'acceleren, que els nostres veïns puguen gaudir dels seus dies d'esplai com si foren Robinsons, apartats de tot indici de civilització no desitjada.
(Fotos cedides per Paula Femenía Cervera i Vicent Ferrer Such)

La “QUADRILLA DEL SARMENT” i alguns més, a La Cala als anys 40. Aquest grup d'amics van adoptar com malnom els d'alguns polítics dels anys 30 com Azaña, Prieto, Caudillo o Largo.

Més amics de festa als anys 60 i principis dels 70.

El qui menja "A DUES MANS" és el mestre Vicent Ferrer Such. El mestre amb uns altres amics mestres a la cala: un dels Poblets, Pepe Escrivá, vidu de la germana de Cholbi de Xàbia i l'altre de Denia, Guillermo Valls.(Davall) Al cabás es veu la V. F.(Vicent Ferrer), pare de Such.

EL POBLE NOU A LA PREMSA: LA POLÍTICA AL 1905

2009-03-19T03:28:00.001-07:00

El 1905 va ser un any electoral i prou mogut entre les faccions polítiques al Poble Nou. Tenim la sort que comptar amb un col·laborador poblero a l' “HERALDO DE DENIA”,que publicarà diversos articles que reflecteixen les baralles entre els democràtics i els conservadors.
L' “HERALDO DE DENIA” era una publicació que s'anunciava com òrgan del partit Liberal-Democràtic de Dénia. Els corresponsals que hi participaven atacaven clarament als conservadors i als cacics, per tant el punt de vista que s'oferix és parcial. Estic a la recerca d'alguna publicació de signe contrari per poder fer-me una idea més clara i imparcial dels fets que es narren, però encara no ha estat possible.
A l'Ajuntament manava l'alcalde En Francisco Pastor Bolufer (1897-1910), i ocupava la secretaria En Bonifacio Font Cardona (1887-1910), segons la història de García i Pedrós.

HERALDO DE DENIA nº95 (01/03/1905). Signa “El Corresponsal”. Títol: “Desde Benitachell”. Fa una critica a la unió dels conservadors Torres-Valero-Catalá. Diu que Font, el secretari, s'ha venut als conservadors. Increpa al secretari pel fet que el cobrament de consums correspon a un tal Mut, però és el mateix secretari qui els cobra.

HERALDO DE DENIA nº 100 (05/04/1905). Signa “El Corresponsal”. Titol “Desde Benitachell”.
Torna a fer referència al secretari En Bonifacio Font i l'assumpte de la recaptació de consums.
Ens parla de l'alcalde “renegat” En Francisco Pastor i l'acusa d'haver passat de ser colono o arrendatari a propietari d'unes terres situades en el camí del Poble Nou a Xàbia, antiga propietat de Valero de Palma. A més acusa l'alcalde de fer un marge a l'assegador real, a les portes del poble en unes terres que no són seues.
Ens parla d'un pou enterrat possiblement en terres propietat d'un rector del poble a l'Alcassar.
Critica el fet que al casino dels conservadors, anomenat “Alianza”, hi ha joc, i els jornalers perden el que necessiten per a les seues famílies. Sembla que són habituals l'alcalde i algun regidor. Fa una crida a les autoritats perquè facen alguna cosa. Entenem que en el casino “El Pueblo” estes coses no pasen: “Ay, pobres demócratas, si vosotros os permitieseis estas expansiones en vuestro modesto casino”.

HERALDO DE DENIA nº 103 (26/04/1905). Signa “El Corresponsal”. Titol “Desde Benitachell”.
Torna a criticar el fet que l'alcalde permeta que el seu sogre s'apropie de part de l'assegador real. Informa del que va ocórrer en la processó de Divendres Sant, quan la gent es va detindre front el marge i el rector va comentar que encara era poc el que es denunciava a l'Heraldo.
Ens parla d'una denuncia feta a Mut per part de l'Ajuntament, i responsabilitza a Font d'aquest fet.

HERALDO DE DENIA nº 107 (24/05/1905). Signa “El Corresponsal”. Titol “Desde Benitachell. Ruines, ambiciosos, egoístas”.
Acusa els conservadors del poble d'haver cremat un riu-rau propietat del demòcrata Antonio Bolufer Soler. Molts veíns van acudir a apagar el foc, però l'alcalde i el jutge (Vicente García García) no ho van fer. Curiosament, Antonio Bolufer Soler va ser elegit alcalde el 1910 i fins el 1913, que va ser substituït per Francisco Bolufer Pastor, que tornava al seu càrrec.

HERALDO DE DENIA nº 108 (31/05/1905). Signa “El Corresponsal”. Titol “Desde Benitachell”. En l'article torna a criticar a l'alcalde i el secretari pel motiu del servei de carteria. Sembla que Vicente Catalá Ferrer havia demanat el lloc de carter entre Xàbia i el Poble. El fet és que quan van arribar els documents a l'Ajuntament es van arxivar. Així que Vicente Catalá, amb 23 anys d'experiència, va ser substituït per un altre amb sols tres anys d'experiència, però més prop de l'alcalde.
Torna a insistir en la falta d'aigua i demana que es destape el pou de la partida Alcassar.

HERALDO DE DENIA nº 111 (21/06/1905). Signa “El Corresponsal”. Titol “Desde Benitachell”.
Denuncia les actuacions de Font i diu que ja ho saben a la caserna de la Guardia Civil de Gata, Pedreguer i Dénia. Sembla que l'alcalde propaga la idea de no pagar les cèdules personals com han fet a Xàbia.
Torna a parlar del pou de l'Alcassar, ja que el seu propietari no té inconvenient a obrir-lo.
Per acabar, acusa a Font de perseguir a Antonio Bolufer Soler, el del riu-rau, per que pague una denúncia que té per faltes al reglament sobre el descans dominical.

HERALDO DE DENIA nº 112 (05/07/1905) incomplet. Signa “El Corresponsal”. Titol “Desde Benitachell”.
Parla de la necessitat de trobar aigua que hi ha en aquell any de sequera. Acusa a l'amo del pou de voler apropiar-se d'un terreny al Barranc Roig.

EL CENTINELA nº1906 (20/12/1905). En “Casos y cosas”, ens informa que en alguns pobles d'Alacant, entre ells el nostre, s'han anulat les eleccions municipals.

L'AJUNTAMENT DE LA SEGONA REPÚBLICA

2009-03-05T11:17:00.000-08:00

Aquesta foto representa l'alcalde, regidors , secretari, rector i comandant de lloc de carabiners del poble durant la Segona República.

D'esquerre a dreta, drets en segon fila estan:Vicente Pastor Buigues (Vicent del Secretari?), secretari de l'Ajuntament entre 1918 i 1940 *; José Bolufer; Juan Gilabert Llobell; Enrique Bolufer Catalá; Luís Pastor; Juan Marqués i Blas Llobell.
Sentats, d'esquerre a dreta: Eduardo Moll Mora, rector des de 1910 a 1935 *; Bautista Pascual Llobell (el ti Batiste la Venta?); Vicente García García (el ti Vicent de Manuel), alcalde entre 1930 i 1936*; i el comandant de lloc de carabiners, podrien ser o Tomás Ribes (Sergent entre 1928 i 1931)*, o Pedro Crespo (Brigada entre 1931 i 1940)*, els dos veïns de Benissa.
*(Segons la “Historia del Poble Nou de Benitatxell” de García i Pedrós)
(Foto cedida per Vicenta Soler)

LES GRANS CELEBRACIONS FA UNS ANYS

2009-03-04T10:53:00.000-08:00

Els convits han segut, sense cap dubte, un bon acabament per a qualsevol celebració. Les festes del poble, un bateig, una boda o les comunions semblen motius més que adequats per omplir la panxa i beure una copeta de més. Són actes socials on la gent es retroba amb els familiars i amics que fa anys que no veu, però també on fas noves amistats.
Actualment estem acostumats a grans banquetes en restaurants de luxe, però no sempre ha segut així. Fa alguns anys apenes es reunia un menut grup de gent, els familiars i amics més pròxims. Les celebracions es feien a casa propia, si el nombre de convidats ho permitia; en un bar del poble o en algun local que, pel seu tamany, era apropiat per a gaudir de la festa en qüestió. Eren habituals les celebracions en llocs com l'antesala del Cinema Cervera, al C/ José Antonio, on a més d'alguna boda o comunió, es feien actes públics i inauguracions, com la de la banda municipal a l'any 1987. Les dos primeres fotopertanyen a la boda de Rosita i Juan Cervera als anys 60.
(Fotos cedides per Paula Femenia, Isabel Buigues i Vicent Ferrer Such)

FESTES DE SANT PANCRAÇ ALS 50

2009-03-02T09:51:00.000-08:00

Aquestes fotos pertanyen al primer Sant Pancraç al 1951. A banda del fet festiu, són una bona mostra del Poble Nou del anys 50. Es pot reconeixer en la primera foto una imatge de l'encruament del que actualment són el C/ José Antonio amb l'Avda d'Alacant i el cantó de L'Abiar.(Fotos cedides per Isabel Buigues)

PASQÜES A LA GRANADELLA, ANYS 60

2009-03-01T10:59:00.000-08:00

Encara que la Granadella està en terme de Xàbia, els pobleros i pobleres sempre l'hem considerada com nostra. De fet quasi totes les "casetes" de la cala són propietat de veïns del poble. La cala Granadella i la cala Llebeig han segut, per la seua proximitat al poble, unes platges que hem relacionat també en moments d'esplai i festa. Ací teniu unes fotos d'uns dies de pasqua de primeries dels anys 60.

DONES TRIANT LA PANSA

2009-03-01T10:22:00.000-08:00

La pansa era una de les millors eixides que tenia el raïm de moscatell en les darreres dècades del S.XIX i primeres del S.XX. Aquesta foto data dels anys 20 i són, si no totes, sí alguna, veínes del poble.

EL TREBALL DEL RAÏM ALS ANYS 50

2009-02-27T09:43:00.000-08:00

El nostre és un poble que tradicionalment ha viscut del cultiu del raïm. El temps de la seua collita, durant els mesos d'agost i setembre, han estat uns moment idonis per a l'establiment de bones relacions socials entre la gent del poble. En les quadrilles participava tot el món: homes i dones, persones de totes les edats i condició social, i sense importar les diferències. L'harmonia regnava en el grup. Recorde en enyorança les quadrilles quan es disputaven l'honor de ser la què cantava més i millor. Un bon ambient què donava per a molt, a més de ser una bona ajuda per a l'economia familiar, a l'estiu tot el món guanyava.
Per aquells anys el treball es realitzava al camp, baix d'unes lones: les dones feien la seua feina d'estisora, els “embarriladors” arreglaven el raïm en caixes , els “masseros” servien el raïm a les dones, els homes el recollien, i tot funcionava com una perfecta maquinària. Quins records més bons! Ahí van unes fotos.
(Fotos cedides per Maria Monfort i Isabel Buigues)

EL POBLE NOU DE BENITATXELL EN LA PREMSA DE FINALS DEL S.XIX I PRINCIPIS DEL S.XX

2009-02-24T09:22:00.000-08:00

Al 1993 es publica el llibre "LA PREMSA A LA MARINA ALTA (1840-1990)" de Teresa Ballester, Antoni Espinós i Francisco Moreno. En la lectura d’aquest treball vaig observar que es feien algunes referències a fets ocorreguts al nostre poble. Així com també l'existència de col·laboradors i corresponsals de premsa compromesos en aquestes publicacions. El següent pas va ser buscar els articles en qüestió, que vaig trobar a l'Arxiu Municipal de Dénia.
En la primera entrega vos presente retalls de dos periòdics: “El Liberal”, publicat a Dénia entre 1897 i 1898; i “El Centinela”, publicat a Benissa entre 1901 i 1907?. Les dos publicacions són d'àmbit polític i estan relacionades amb el Partit Liberal Democràtic de La Marina. En “El Centinela” a més apareix un corresponsal del Poble Nou de Benitatxell, Gabriel Marqués, a més d'altres col·laboradors, amb publicacions assídues en els primers números.
La política és la política, ahí va una mostra:

“EL LIBERAL” Nº2 (19/09/1897). Ens presenta la directiva del comité del Partit Liberal al Poble Nou de Benitatxell.

“EL CENTINELA” Nº5 (1/09/1901). Artícle signat per Gabriel Marqués. Ens parla de la unió dels liberals per lluitar contra els cacics de la comarca.

“EL CENTINELA” Nº7 (14/09/1901). Artícle signat per Gabriel. Comença l'article amb una referència als paisatges del poble. Després es dedica a criticar els fets dels cacics conservadors locals i acaba amb una protesta pel fet que no hi arriba la correspondència, ens diu que el vianant que va a Xàbia no ha entregat el paquet de “El Centinela”.

“EL CENTINELA” Nº11 (12/10/1901). Artícle signat per “Fortaleza de Dios”. Fa referència a una publicació en “El Noticiero” d'Alacant, on sembla que els conservadors del poble critiquen les denúncies fetes pels liberals. Pensen els liberals que l'autor d'aquest article és Antonio Buigues, antic secretari conservador, al que tracta de borratxo. Antonio Buigues no apareix com a secretari del poble en “LA HISTORIA DEL POBLE NOU DE BENITACHELL” de V. García i J.B. Pedrós, potser estiguera poc temps o fora secretari del Partit Conservador, però no de l'Ajuntament.
Ens parla de l'exalcalde conservador i de Buigues i de com van desaparéixer entre 3.000 i 4.000 pessetes del pressupost per a “componer el camino de este pueblo a Jávea”.
Acaba amb una defensa d'un altre exalcalde, Gaspar Pastor “el Mago” (1892-1894 segons García i Pedrós) i del seu secretari, Antonio Marqués. Sembla que durant el manament d'aquest alcalde liberal es va edificar la casa abadia, es va reformar l'església i es va acabar el cementeri.

“EL CENTINELA” Nº13 (26/09/1901). Artícle signat per “El Clarinete”. L'autor critica als conservadors del poble i els culpa de les carències que sofreixen els veïns: sense enllumenat públic, sense llavadors i camins i carrers en mal estat. Fa una defensa de El Centinela i del seu propietari, el Sr. Cabrera.

“EL CENTINELA” Nº14 (2/11/1901). Artícle signat per “Clarinete”. En una carta al Sr. Francisco de A.Cabrera, propietari de la publicació, continua amb la crítica als conservadors. Fa referència a un mestre, en Pedro Navarro (mestre entre 1873-1878), que li va ensenyar el a,b,c a l'autor. Nega que els autors d'aquest escrit siguen Antonio (¿Marqués?) o Gabriel Marqués.

“EL CENTINELA” Nº1869 (15/03/1904). Artícle signat per Pascual. Ens parla de la visita al poble del Sr. Cabrera, propietari de El Centinela i membre del Partit Democrata Liberal. Felicita als demòcrates del poble i anomena que han anat a un local del “Circulo Liberal Democrático” que reb el nom de “El Amante del Pueblo”, obert des de principis d'any (1904), on el capità retirat En Inocencio Martín va parlar sobre la personalitat de Canalejas.