Quina va ser la meua sorpresa quan vaig descobrir que són uns personatges d'una rondalla d'Enric Valor on es parla d'un tal Tombatossals. Per si no hi havia prou, Josep Pascual Tirado va narrar una història, potser procedent de la tradició oral castellonenca, on es parla d'éssers mítics i gegantins entre els que destaquen Arrancapins i Tombatossals. Ací teniu dos imatges dels personatges que ara habiten la ciutat de Castelló.
PERET
Hi havia una volta un xiquet que li deien Peret. Peret era un xiquet de poca edat quan va començar a emprenyar sa mare en la idea d'anar-se'n a conèixer món.
- Mare jo vull anar a conèixer món, jo no vull estar ací tota la meua vida, vull veure coses noves- li insistia a sa mare, i així dia rere dia.
Fill eres massa menudet encara per anar-te'n sol per eixos móns , espera uns anys a fer-te major.
Però Peret no parava, les ganes que tenia de conéixer que ocorria més enllà del seu poble superaven la raó. La mare anava perdent la paciència i amb el temps se li anava acabant l'esperança de fer canviar el seu fill d'idea.
Quan Peret va fer els deu anys, sa mare, que no sabia que més dir-li per frenar-lo, va pensar en donar-li la responsabilitat de la situació a alguna persona que poguera fer entrar en raó el seu fill. Va pensar en el rector del poble, un home amb molta experiència en la vida i que sabria com tractar l'assumpte.
En la primera ocasió que Peret va tornar a insistir a sa mare amb allò d'anar-se'n a córrer món, aquesta li va dir:
- Fill, pense que jo no sé quins poden ser els perills que et pots trobar, per tant he pensat que deus anar a parlar amb el senyor rector i demanar-li consell. Si ell pensa que estàs preparat per a anar-te'n, jo no tindre cap inconvenient en deixar-te anar.
I així ho va fer Peret, a l'endemà, a primera hora del dia, va anar a veure al rector. Quan va arribar l'home anava a començar la missa de nou i Peret va haver d'esperar fins que acabara. Només feia que pensar com anava a dir-li allò que havia anat a dir, la possibilitat de poder fer el que volia depenia d'ell.
Quan el rector va acabar la missa, Peret l'esperava a la porta de sa casa. En veure'l arribar, li va començar a contar allò que li ocorria i que no el deixava dormir. Ho va fer de la manera més educada que sabia i en gran respecte mentre el rector l'escoltava atentament:
- Mire vosté, senyor rector, fa ja molt de temps que em roda pel cap la idea d'anar a conéixer altres terres, altres costums, altres maneres de viure, però ma mare no para que encara sóc menut per viure les meues aventures. Ma mare m'ha dit que si vosté pensa que sóc prou gran per poder iniciar el meu viatge, ella respectarà la seua opinió i em deixarà anar.
- Mira Peret -va respondre el rector després de pensar una estona- crec que tens prou clar el que vols i que hauries de fer aquest viatge.
Peret va canviar la seua cara de preocupació per una altra que expressava la seua alegria per les paraules que estava escoltant. Tal vegada seria possible, pensava el xiquet. El rector va continuar el seu discurs:
- Hara has d'anar a la cuina, allí veuràs una corda llarga i al costat una campaneta, porta'ls,- el xiquet va anar en un llamp i quan va tornar el rector va continuar- si vols fer el teu viatge m'has de prometre que t'enduràs esta corda i esta campaneta. Si alguna vegada et trobes en perill potser et siguen de gran ajuda.
- Si senyor rector li ho promet, li ho promet, mai em separaré d'esta corda ni de la campaneta tampoc, li ho promet senyor rector.
Peret es va acomiadar i va córrer com mai cap a sa casa a donar-li la bona nova a sa mare. Com era d'esperar, sa mare no pensava que el xiquet se n'haguera eixit amb la seua, però ara no podia negar-li al fill el que li havia promés. Peret, impacient, li va demanar començar ja el seu viatge, però la mare el va poder girar perquè passara la nit i eixira pel matí. La mare va ajudar el seu fill a preparar el sarró que havia d'emportar-se i en acabar es van gitar.
Amb les primeres llums del dia Peret es va despertar i es va vestir. Sa mare encara dormia quan els crits de Peret la van fer alçar del llit:
- Mare, que ja es de dia i vull eixir de casa prompte.
La mare va preparar el desdejuni i encara en l'últim mos a la boca, Peret es va carregar el sarró al muscle i va obrir la porta de sa casa. La mare en cara de poc dormir, perquè no havia pogut pegar ull en tota la nit, el va cridar:
- Fill no vas a acomiadar-te de mi?
- Si mare, sols havia obert la porta per mirar si hi havia alguna persona pel carrer.
Després de les abraçades i els plors de la mare, però satisfeta perquè estava fent el que era correcte, va acomiadar al seu fill. Peret va començar a caminar cap a l'eixida del poble. La mare va perdre de vista el seu fill i el fill va perdre de vista el seu poble. Era lliure de triar cap a on dirigir-se. Així va iniciar el seu viatge i xino-xano, xino-xano van anar passant les hores i va anar fent camí.
Quan ja portava un bon tros de camí va veure al fons com uns arbres anaven caient a terra. Peret no havia vist mai una cosa igual i es va dirigir cap aquell lloc. En arribar va observar un fet espectacular que no haguera pogut imaginar. Un home d'una complexió més bé normal, però d'una força exagerada. L'home en qüestió agafava un arbre entre els seus braços i tirava d'ell fins que aconseguia arrancar-lo de terra, després el deixava gitat al seu costat i n'agafava un altre, i amb gran destresa repetia l'acció. Peret, bocabadat pel que estava veient, es va apropar a aquell ser tan especial i li va preguntar:
- Tú qui eres?, què és el que fas amb els arbres?
- Sóc Arrancapins, i esta es la meua feina, arrancar els arbres perquè les camperols puguen cultivar les terres que necessiten per a poder alimentar-se - es va quedar mirant a Peret i va continuar- I tu qui eres?, què fas per ací?
- Sóc Peret i he eixit de casa este matí perquè vull anar a conéixer món.
- Doncs mira jo els anys que tinc i sempre he viscut per aquestes terres, de fet no conec res de més enllà d'aquelles muntanyes que veus al fons.- Arrancapins es va quedar pensatiu i Peret va intervindre ràpidament.
- I per què no te'n vens amb mi a córrer món?
- Això estava pensant, puc anar amb tu?
- Clar que si, així tindre companyia.
I sense més va deixar l'arbre que tenia entre els seus braços, va agafar el barret que estava en terra i van continuar la marxa els dos junts, xino-xano, xino-xano van passar un parell d'hores més i van fer un altre bon tros de camí. Al cap d'una bona estona van veure allà per l'horitzó com anaven desapareixent les muntanyes. Cap dels dos havia vist mai una cosa semblant i la curiositat els va fer dirigir-se cap aquell lloc. El que van veure era realment espectacular. Un home que tenia la força de mil homes s'acostava a una muntanyeta, li pegava un cop amb el muscle i la muntanyeta, que semblava soltar-se de terra, pegava la volta sobre ella mateix i el terreny es quedava totalment pla.
- Tu qui eres? Què fas amb les muntanyes?- va preguntar Peret.
- Jo sóc Giramuntanyes i ací estic aplanant el terreny per a construir un poble.
- I vosaltres, qui sou? D'on veniu?.
- Sóc Peret i he eixit de casa este matí perquè vull anar a conéixer món.
- Jo sóc Arrancapins, he vist este matí a Peret i he pensat anar acompanyar-lo perquè jo tampoc havia eixit mai dels voltants de ma casa.
Giramuntanyes els escoltava en silenci i pensava que ell no coneixia res més enllà del seu poble. Potser que aquell fora un bon moment per plantejar-se eixamplar els seus reduïts coneixements. Sense pensar massa els va demanar als dos viatgers si podia anar amb ells. Peret i Arrancapins es posaren molt contents i l'animaren a deixar-ho tot i unir-se a ells, i així ho va fer Giramuntanyes.
Els tres continuaren el camí, xino-xano, xino-xano, al temps anaven contant històries del que els havia passat en la seua vida. El dia anava avançant, quasi era de nit i no havien parat a menjar en tot encara. Les seues panxes semblaven una banda de música, però desafinada.
- Tinc molta fam - va dir Peret.
- Jo també i no porte res per menjar – va dir Arrancapins.
- Mireu un conill – va assenyalar Giramuntanyes quan l'animal quasi li va saltar als peus.
Giramuntanyes va començar a córrer darrere del conill. Realment era un home fort però igualment era poc manyós. El conill li botava per davant i per darrere mentre ell anava pegant sarpades per ací i per allà, corria amb els braços oberts i cridant com un boig: “Ajudeu-me!, ajudeu-me!”. Peret i Arrancapins no el podien ajudar perquè els va entrar un atac de rialla que els va deixar sense forces. Imagineu-se l'escena, Giramuntanyes, corrent i cridant darrere l'indefens conill, i els altres dos baquejats de riure
Al cap d'una estona Giramuntanyes que ja no podia més, va caure a terra. Arrancapins que va veure que el seu sopar s'escapava va posar cara de situació i va botar cap al conill. Un altre que tal, igual que Giramuntanyes, Arrancapins no destacava per la seua rapidesa i habilitat. Allí estava amb els braços oberts, corrent darrere el conill, botant i pegant sarpades però sense poder agafar-lo. Peret encara no havia parat de riure i Giramuntanyes havia canviat la seua cara, ara era ell que reia sense parar al veure els fets i pensar com ell també havia fet el ridícul. Arrancapins insistia: “Ajudeu-me!, ajudeu-me, què ens quedem sense sopar!”. Quan ja no va poder més va caure a terra quasi sense respiració.
Peret s'havia tranquil.litzat un poc i va saltar sobre el conill. En dos carreres i el conill ben cansat a la fi es va fer amb ell. El va agafar per les orelles i el va alçar en alt mentre que Giramuntanyes i Arrancapins li aplaudien la gesta.
- I ara que fem?, l'hem de cuinar, no?- va dir Giramuntanyes.
- Mireu, - va assenyalar Peret- si continuem caminant arribarem a aquella caseta que hi ha allà lluny. Mireu sembla que tenen el foc encés, no veieu el fum?
- Ben segur que si convidem els seus amos a compartir aquest conill, ens deixaran cuinar-lo a sa casa -va afirmar Arrancapins.
Els tres es van dirigir cap a la caseta. Com més s'apropaven a la caseta, més lluny semblava estar i més gran semblava ser. Encara que era una construcció molt senzilla amb quatre parets i un sostre a dos aigües, per la seua grandària més bé deuria ser un castell. La seua porta d'entrada mesurava una alçada de quatre homes i per les seues finestretes hauria pogut passar un carro amb el seu cavall.
Quan van arribar van colpejar la porta i ningú els va respondre. La porta es va obrir un poc i van decidir entrar. A l'interior tot era de gran tamany: la taula, les cadires, els plats, els gots, la llar i fins i tot el llit, on s'haurien pogut gitar mitja dotzena d'homes.
L'amo de la casa semblava que havia anat a algun lloc i ells tenien molta fam, així que decidiren torrar el conill mentre esperaven el seu amfitrió. Quan el conill ja estava preparat no van poder resistir la temptació d'esperat a l'amo de la casa mentre anaven fent camí, i en tanta gana el van agafar que en pocs minuts deixaren el conill en els ossos.
- L'amo potser ha anat a córrer món i hui ja no torna -deia Arrancapins.
- Segur que ja ha sopat, per això tarda tant – afegia Giramuntanyes.
- Perquè no s'afanyava – xiuxiuejava Peret al temps que reia.
En acabar ja era molt tard i van decidir quedar-se a dormir i continuar el seu camí a l'endemà. Pujaren els tres al llit i es disposaren a descansar. De repent sentiren unes petjades eixordadores que semblaven apropar-se a la casa. La porta es va obrir i va entrar un ésser gegantí,tot es va quedar silenciós per uns segons i el gegant va parlar amb una veu terrorífica:
- Qui ha entrat a ma casa?, qui sou i què feu al meu llit?
Es quedaren paralitzats en veure aquell ésser i sentir aquella veu. Giramuntanyes i Arrancapins es van quedar sense paraules. Peret, que com ja havia demostrat era un xiquet molt valent, va parlar i li va contar tota la història al gegant. El gegant va seure a la cadirota i el va escoltar tranquil·lament. En acabar Peret, el gegant va parlar:
- No patiu, si voleu es podeu quedar a ma casa i demà continuareu el viatge.
El gegant els va preparat unes màrfegues als seus inquilins i els va demanar que li deixaren lliure el seu llit. Així ho feren. Es van gitar i van donar per finalitzat el seu primer dia d'aventures.
A primeres hores del dia, quan el sol mostrava les primeres llums, Peret es va despertar tan ansiós com ho havia fet el primer dia, començava un altre dia d'aventures. Va despertar els seus amics i va anar a despertar al gegant per a acomiadar-se d'ell. Al llit no hi havia ningú. Potser que el gegant s'alçara ben matí i anara a fer les seues tasques, però unes gotes de sang sobre el llit van inquietar a Peret. I si al gegant li havia succeït alguna cosa?, potser estava ferit o malalt. Aquell homenot els havia tractat molt bé i ells no podien deixar d'ajudar-lo.
Seguiren el regueró de sang i a uns metres van arribar a un pou. El regueró pujava per la paret del pou i s'endinsava en el seu interior. Peret va expressar la seua preocupació pel que li havia pogut passar al gegant i va demanar als seus amics que l'ajudaren a baixar pel pou per a veure com estava el gegant. Giramuntanyes no el va deixar i es va oferir a descendir. Peret va traure la corda i la campaneta que portava al sarró, li van nugar la corda al cinte de Giramuntanyes i Peret li va donar la campaneta al temps que li donava instruccions:
- Tu vas baixant que nosaltres et subjectarem per la corda, quan arribes baix o estigues en perill fes sonar la campaneta i nosaltres et pujarem ràpidament.
Giramuntanyes va començar el seu descens. Ahí anava Giramuntanyes cap a baix, baixava més i més i el pou no tenia fi, la llum quasi no arribava, allò cada vegada es feia més obscur i Giramuntanyes quasi no podia veure res. La por va començar a minvar les seues forces i quan ja no va poder resistir més, va fer sonar la campaneta. Al temps que tremolava i plorava de por no parava de repetir: “Traieu-me d'ací!, traieu-me d'ací!”. Arrancapins i Peret s'afanyaren tot el que van poder i més. Quan Giramuntanyes va arribar dalt només feia que plorar i exclamar: “Què fosc!, què fosc!”.
Arrancapins, aleshores, es va decidir a provar si ell podia arribar fins el fons del pou per tal de recuperar el gegant. Com havien fet amb Giramuntanyes, el van nugar i li van donar la campaneta. Arrancapins va començar el descens mentre Giramuntanyes i Peret subjectaven la corda. Peret anava dient:
- Va tot bé?
- Sí, de momnet va tot bé -contestava Arrancapins.
- Està fosc per ahí baix? -insistia Peret.
- Sí, i cada vegada més.
- Arribes al fons?
- No, encara no arribe pero està molt fosc -contestava Arrancapins.
- Pots veure al gegant? -va preguntar Giramuntanyes.
- No puc veure res, no veig ni la boca del pou -cridava Arrancapins en veu temerosa.
Giramuntanyes i Peret continuaren soltant corda i Arrancapins baixava i baixava. Tot estava prou silenciós quan van sentir uns crits: “Pugeu-me!, pugeu-me!”. Els dos amics començaren a poar-lo el més ràpid que podien i en cosa de pocs minuts Arrancapins estava dalt. Va arribar en la cara desencaixada i sense parar de repetir: “Què fosc!, què por!, eixe pou no té fi!, eixe pou no té fi!”.
Peret va pensar que ara era el seu torn, no podia deixar allí al gegant. Es va nugar la corda, va agafar la campaneta i va iniciar el descens. Giramuntanyes i Arrancapins l'observaren des de dalt fins que el van perdre de vista. Peret baixava i baixava, i allò cada vegada estava més fosc i més fosc, però Peret tenia la idea fixa en trobar al gegant i res anava a detindre'l. Peret va perdre la visió de la entrada al pou, però ell avall i avall. Després es va perdre totalment la llum, però ell va continuar el descens. Quan ja havia perdut pràcticament tota l'esperança de trobar el gegant va obresvar com una llumeta al fons del pou. Aquest fet el va animar a continuar el seu descens i la llumeta es va anar fent cada vegada més gran i més gran. Va observar que al fons del pou s'obria un forat, com una eixida d'una cova. Com més baixava més il·luminat estava aquell lloc tan singular. Per fi va tocar en els peu a terra, davant d'ell una eixida a l'exterior i una vegada fora, un camí que es perdia en l'infinit, el regueró de sang anava cap a l'exterior. Peret es va desnugar la corda i va començar a caminar i, camina que camina, va observar una gran construcció que semblava un palau. No hi havia dubte que en aquella casota trobaria al gegant, la sang així ho indicava, i xino-xano, xino-xano, es va dirigir cap enllà.
Després d'una bona estona va arribar a la casa i va cridar a la gran porta. La porta es va obrir lleugerament i pel clavill va aparéixer una velleta que li va preguntar:
- Tu qui eres?, què fas ací?
- Sóc Peret i m'he perdut, sóc un xiquet que...
I li va contar a la velleta tota la seua història: com va eixir de sa casa, com va conéixer als seus acompanyants i la història del gegant bo i del que li havia ocorregut. En acabar va mostrar la seua preocupació pel gegant.
No deus patir més, el gegant està perfectament, sembla que hui al gegant tenia una lleugera hemorràgia al nas, passa i el veuràs.
La velleta el va fer entrar i en va conduir a una gran sala on estava assegut el gegant, amb ell estaven tres homes vestits en teles molt luxoses, semblaven reis.
- Peret, què fas ací? Com m'has trobat? -va dir el gegant.
- Este matí, quan m'he despertat, he vist que no estava i que un regueró de sang partia del seu llit. Preocupats l'hem seguit per veure que li havia passat, i ací estic -va explicar Peret.
- Peret, eres un xiquet valent i que es mou per bones accions, et mereixes un bon premi. Mira, els meus acompanyants són els famosos Reis Màgics d'Orient i segur que tindran alguna cosa per a tu.
Peret els havia vist a les festes Nadalenques, però mai havia estat tan prop d'ells, la sorpresa va ser immensa, i més quan el rei Gaspar li va parlar:
- Estàvem esperant que vingueres, coneixem la teua història, però tu saps el que has fet patir a ta mare amb la teua absència?
Peret va caure en compte del patiment de sa mare i molt apesarat els va demanar als reis que l'ajudaren a tornar a sa casa. Com que ja era tard, van acordar emprendre el viatge al dia següent. Pere es va gitar i va dormir fins que van eixir les primeres llums del sol. Es va alçar, però els reis s'havien avançat en els preparatius. Davant d'ell un gran carruatge tirat per quatre cavalls carregat de regals, que ja no en cabien més.
Els Reis Màgics van pujar al carruatge i van convidar a Peret: “anem, tornem a casa”. Tot un dia van tardar a arribar al poble. A poqueta nit entraren pels carrers. Tot el poble s'havia assabentat dels fets i van anar a rebre'ls: pares i mares, iaios i iaies, xiquets i xiquetes, tot el món estava allí.
El carruatge es va detindre i Peret va baixar. Baltasar el va cridar i li va dir: “Tots els regals són per a tu”. Peret, amb el bon cor que el caracteritzava, aleshores, va decidir que els regals es repartiren entre tots els xiquets i xiquetes del poble, i així ho van fer els reis.
Aquell va ser l'únic any que es recorda que els reis van venir dues vegades al poble, una a l'estiu i un altra a l'hivern. Els xiquets i xiquetes van jugar prou, Peret va veure complit el seu somni i nosaltres com s'acaba aquesta història tan interessant.
